I si el rei anés nu?

L’independentisme es prepara per als dos moments àlgids del seu calendari ritual: l’Onze de Setembre i l’1 d’Octubre. La Diada és un termòmetre de l’estat d’ànim del nacionalisme que al final del pujolisme va esdevenir una festa més del calendari laboral. Va ser a partir del 2010 que es va convertir en el moment suprem d’expressió de l’independentisme al carrer. Fins que, el 2017, l’1-O li va restar protagonisme amb el referèndum com a moment de la veritat de l’explosió sobiranista.

Ara, les dues cites arriben en un moment delicat. L’independentisme s’hi juga molt en el terreny simbòlic. Una sensible davallada en la presència de gent al carrer faria evident el que ja es va veure en les eleccions del febrer: la desmobilització després de quatre anys a la cerca d’un nou rumb. Per molt que s’ha intentat mantenir l’èpica de l’octubre del 2017, el temps passa, no s’avança i la gent es fixa altres prioritats. Ningú ha tingut el criteri i el coratge suficients per donar una nova perspectiva quan és evident que no es donen les condicions per culminar la gran il·lusió. És cert que ja només es parla d’amnistia i referèndum, i es deixa entre parèntesis l’objectiu final. Però, en la pugna entre independentistes, el que aquest inici de curs pot demostrar és que el rei sobiranista va nu.

És la resultant de dues coses: l’error capital del 2017 de fer una proclama simbòlica de la independència en lloc de convocar eleccions i seguir l’acumulació de capital polític, i la pretensió d’alguns de trencar el cercle viciós apel·lant a l’embat. Quin embat? Pura retòrica. Un dels seus partidaris més abrandats, l’expresident Torra, va ser incapaç d’emprendre aquesta via quan era a Palau. Ell mateix va aixecar acte de la inviabilitat del que ara demana. I si fessin política?

Des del primer moment se sap que el camí transitable és el treball a llarg termini d’una acumulació de forces que tingui una expressió electoral inequívoca. I això passa per un govern efectiu. Esquerra ho insinua, però no acaba de gosar fer-ne una formulació en positiu. En la impotència, un nou esport: tirar contra qui intenti construir ponts, en especial, contra els comuns.