Sobirania econòmica

És increïble el poc soroll que els partits i bona part dels mitjans han fet amb la notícia dels pocs diners que es recuperaran del rescat bancari

Un dels fets que més m’ha cridat l’atenció aquests dies postvacacionals és la poca cobertura que alguns mitjans han donat a la notícia que tan sols s’han recuperat 2.686 milions d’euros dels 53.553 milions aportats en ajuts públics a la banca espanyola. Dit d’una altra manera: només hem recuperat un 5% d’aquell rescat bancari que no havia de costar “ni un euro de la butxaca dels contribuents”.

Depenent del mitjà, la notícia, documentada amb un informe del Banc d’Espanya, afegia que el sistema bancari espanyol ara ja és sòlid, i que el flux de crèdit s’ha normalitzat tant per als particulars com per a les petites i mitjanes empreses. Perfecte, doncs! Tots tranquils! Ara l’alarma, ja ho sabem, està posada en els bancs alemanys i, sobretot, en els italians. Guindos es va permetre fins i tot un somriure saldant el tema amb un “seguim treballant per recuperar la majoria dels diners”. I encara que és cert que està previst que arribin més fons de Bankia i Mare Nostrum, la xifra segueix estant molt lluny del 100% promès per uns i altres. I, com passa sovint en aquest país, qui dia passa any empeny.

Aquesta dada contrasta amb la dels Estats Units, bressol del capitalisme modern i monstre de la progressia europea. No només han recuperat el total del seu rescat bancari sinó que, a més a més, n’han tret beneficis per a l’erari públic. I estem parlant de més de 600.000 milions de dòlars.

La dada contrasta també amb l’actitud política i pública amb què es dirimeixen a casa nostra els temes d’aquesta magnitud.

Els EUA no només han recuperat el total del seu rescat bancari sinó que, a més a més, n’han tret beneficis per a l’erari públic

A mi, que també em sembla intolerable el cas Soria, amb responsabilitats que van de Rajoy a Ana Pastor passant pel mateix Guindos, em segueix semblant increïble el poc, poquíssim soroll que partits, líders polítics i bona part dels mitjans han fet amb la notícia del rescat bancari. Qui ho explica al Parlament? Qui fa d’això un tema polític? No cal recordar quin va ser l’origen de la pitjor crisi en més de 50 anys ni que l’ajust va ser assumit per l’erari públic amb els consegüents problemes pressupostaris que encara arrosseguem i patim. La protesta contra els bancs va ser forta al carrer i, en aquells moments, el ressò polític també. Plataformes, comissions parlamentàries, declaracions i contradeclaracions. Ara que podríem fer una anàlisi assossegada en la línia de l’assumpció de responsabilitats, de la millora del sistema financer i els seus riscos, de solucions millors que les actuals, ara que segurament és el moment de fer tot això amb la serenitat que dóna la distància, ara justament, silenci.

La reclamació de sobirania econòmica, també un clàssic de la crisi, perd el seu sentit més profund si no la sabem exercir en allò que podem. I es corre el risc d’acabar reclamant, amb soroll, només sobre el que ara i aquí és urgent, i d’acabar perdent de vista el que és important.

Fixem-nos, si no, en un altre cas que també m’ha posat els pèls de punta: després de tres anys de feina i incomptables informes, la Comissió Europea ha posat la multa més alta de la seva història. I l’ha imposada a Apple, que haurà de pagar 13.000 milions d’euros a Irlanda en concepte d’impostos impagats. 13.000 milions d’euros que per a l’empresa suposen un 7% de les seves reserves de caixa, estimades en 190.000 milions, i que, en canvi, per a Irlanda suposen un 6% del seu PIB, cosa que implica la possibilitat de sanejar amb escreix els comptes públics, passant de dèficit a superàvit. El que sorprèn de tot plegat no és que Apple hagi anunciat que recorrerà la multa, sinó que també ho hagi fet el govern irlandès. En aquest exercici de sobirania, Irlanda opta per seguir amb una política d’incentius fiscals a les grans multinacionals que no només és injusta perquè aquells que tenen més acaben pagant menys del que els correspon, sinó que a més és il·legal segons la legislació europea.

La reclamació de sobirania econòmica, també un clàssic de la crisi, perd el seu sentit més profund si no la sabem exercir en allò que podem

Dos exemples, doncs, contradictoris sobre els desajustos que existeixen a l’hora d’exercir la sobirania. Perquè la complexitat del món actual implica que no només importa qui pren les decisions i sobre què, sinó que també importa i molt per què es prenen i quins són els seus resultats. El debat públic, en canvi, està esbiaixat cap a les dues primeres qüestions, i oblida de manera flagrant la tercera i la quarta.

Potser per afartament, hem deixat de parlar d’economia. D’allò que va ocupar les nostres agendes polítiques i quotidianes durant tants anys. D’allò que feia que el comú dels mortals sabés el nom de la directora de l’FMI, d’allò que feia que les paraules austeritat o prima de risc fossin part del lèxic habitual. Potser és que estem cansats, però hem deixat de parlar de qui té realment el poder, sobre què pren les decisions i per què. I el drama latent segueix sent que res del que va originar i intensificar la crisi està en vies de solució. Si saldem la crisi tornant al business as usual tindrem, tots, menys excuses quan arribi la següent.

Més continguts de