La rosa

El primer cop va ser quan l'esperava fora de l'escola, mig amagat darrere d'uns arbustos perquè no els veiessin els seus amics. Recorda que la mà li suava de tan fort que premia la tija embolicada amb un paper d'alumini que havia agafat de la cuina de la mare. Tampoc li costa gens recordar aquell matí quan, mentre ella encara dormia, va baixar al carrer i li va comprar a la gitana tot un ram, gros, encara moll i una mica feréstec. El va posar dins un gerro i li va portar al llit, junt amb el seu primer esmorzar de casats. Quan va néixer la Clara en va comprar dues: una de grossa i una de petitona, per a la nena. També va haver-hi aquella que li va donar amb un "Té. Feliç Sant Jordi" sec, evasiu i incòmode, per alguna baralla que se'n va anar tan ràpid com va arribar, però que pel camí es va emportar un dia que podria haver estat preciós.

Li agrada ser dels primers a comprar la rosa. Cada any, abans que les parades estiguin llestes per rebre tothom, ell ja ha triat la seva. No n'entén, de flors, i per això sempre demana "la millor". I la millor sovint també és la més cara, però també la més molsuda, la que encara no està oberta del tot i la que té les fulles verdes i vigoroses. El que sí que té clar és que el paper de cel·lofana ha de ser llis, transparent, nítid, que no espatlli la puresa de la flor ni la de la senyera.

Avui també s'ha llevat el primer i ha baixat al carrer sense dutxar-se. S'ha trobat el florista de cada any, amb cara de son, que se sorprèn de veure'l tan matiner, aquest any també. Li demana la millor, i ell li dóna la millor. Quan s'acomiaden, l'encarregat se'l mira estranyat, amb un punt d'incomprensió i un altre d'admiració. La flor és perfecta. La gent encara no ha sortit al carrer i ell ja torna cap a casa. Sense fer soroll, deixa la rosa damunt del llit, just allà on ella dormia.