25/08/2017

El rovell de l’ou

2 min

El cervell té uns mecanismes estranys i meravellosos que ens fan acumular dades que semblen insignificants i que, en el moment oportú, apareixen i interactuen amb altres informacions per donar-nos un cop de mà a l’hora de reflexionar.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És el que m’ha passat aquests dies quan he llegit els laments dels educadors socials de Ripoll, que es pregunten què fem malament perquè aquells infants riallers hagin estat capaços de posar l’odi al centre de les seves vides. Les persones que, precisament, dediquen temps i energies a evitar que això passi estan -com no pot ser d’una altra manera- absolutament desolades. I emocionada pel seu neguit, tot d’una he recordat (allò que dèiem dels amables mecanismes del cervell) una cosa que vaig aprendre fa vint-i-cinc anys, quan em documentava per escriure, amb la Sílvia Mateu i la Mercè Alcocer, un llibre sobre la Rambla de Barcelona titulat Ramblejar.

Els primers arbres que es van plantar a la Rambla -al segle XVIII- provenien de la Devesa de Girona. Eren plàtans i van començar a créixer sense control. Aquest fet, molt comentat pels barcelonins de l’època, va fer néixer l’expressió que defineix els joves rebels, que no fan cas dels costums ni dels consells i tiren per allà on volen: “Fan com els arbres de la Rambla”.

Tot d’una, com un enfilall de cireres, recupero altres històries de la Rambla que vaig aprendre aleshores. La zona que encara avui és plena d’espelmes i missatges de condol ha rebut diversos noms: pla de la Boqueria, pla de l’Os (“Al pla de l’Os, si busques un gandul, n’hi trobes dos”, es deia, perquè els treballadors que s’havien quedat sense feina hi anaven a oferir-se), pla de l’Olla o pla de la Sopa (perquè en aquest indret els frares dels convents de la Rambla hi repartien menjar per als pobres), el Cap de Creus (perquè era una cruïlla de camins) i, finalment, el pla de les Forques (perquè al segle XIV, quan era un paratge semidesert, hi havia instal·lades les forques per als condemnats a mort). Quan van caldre més forques, es van instal·lar a les Drassanes. Una tercera i una quarta tongada, en diversos punts seguint cap a Montjuïc. I la cinquena, la més llunyana, a Can Tunis. La quinta forca.

La Rambla és un pou d’històries. Un gavadal d’anècdotes. Un escenari privilegiat de la nostra història. És el nostre rovell de l’ou, la nostra ànima. Sabien el que es feien i per això ens van fer trontollar durant unes hores. Però avui, tossudament alçats, tornarem a cridar que NO TENIM POR.

stats