Un sacerdot calumniat II (1895)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAbans de ser capellà almoiner de casa López, vaig ser dos anys capellà d’un de sos vapors transatlàntics, i una i altra col·locació les deguí a l’actual senyor marquès de Comillas, cooperant amb ell, en la primera, son germà don Antoni López i Bru, qui al cel sia. M’hi recomanà i acompanyà a sa presència lo doctor Estalella, avui digníssim bisbe de Teruel, i, al cap de tres setmanes (me sembla que era el 12 de desembre de 1874), m’embarcava cap a Cádiz, a on devia enrolar-me en lo vapor Guipúzcoa, al qual estava destinat. Una estona abans de llevar àncores, la tarda de la sortida, tinguí el plaer de saludar sobre la coberta als dos fills del marquès, que s’esqueien a Cádiz. Al major no el vaig veure mai més; a don Claudi, sí el torní a veure a Cádiz mateix, al cap d’una temporada, i sa vista em fou de gran consol. Jo m’havia embarcat per malalt, i augmentava la meva malaltia l’enyorança de Catalunya i el gran sentiment que em donava lo no sentir sinó de tant en tant son llenguatge, puix que sempre em tocaven, per companys de tripulació, biscaïns, gallecs o andalusos, amb qui, per amics que fóssim, no cal dir que no parlava gaire de poesia catalana, que era des de ma petitesa, després de Déu, de mos pares i germans, la font de mos goigs i alegries. Doncs ell, arribant una matinada al vapor, després de fer lo compliment al capità i als oficials, m’escometé a mi afectuosament i, descartant-me de la colla de mos companys, me demanà si escrivia gaire i que li’n llegís algun bocí. Li vaig llegir alguna de mes pobres inspiracions, i li vaig regalar mon “Jesús als pescadors” i “La batalla de Lepant”, que tenia impreses. Dos anys passí anant d’Espanya a Cuba i de Cuba a Espanya, en lo vapor Guipúzcoa, com una llançadora d’una banda a l’altra de l’ample i grandiós teler. Al cap de dos anys de rabejar-me en la gran piscina del Creador, sentint-me reforçat de salut, me vingueren ganes de deixar la mar, d’a on, en lluita perillosa i terrible, acabava d’arrencar lo poema de L’Atlàntida per estampar-lo. Una circumstància, trista i penosa per mi, facilità l’execució de mon pla: don Antoni López perdé a son fill major i, a instàncies de son fill segon, don Claudi, fui proposat per celebrar en sa casa diàriament la santa missa en sufragi de la seva ànima. Vinguí de Cádiz en lo vapor Ciutat Comtal, i a cosa de 25 de novembre de 1876 prenguí possessió de ma capellania. En penyora del meu agraïment, dediquí al marqués de Comillas lo poema, fresc i salabrós encara, que fou premiat en los pròxims Jocs Florals.
