Conflictes locals, desafiaments globals

El nostre conflicte posa al descobert la crisi de la democràcia tal com s’ha articulat fins ara

Un dels punts forts del conflicte que ha provocat l’aspiració a la independència de Catalunya és que concentra i desenvolupa els reptes polítics més importants que afecten tot el món avançat. Vull dir que, afortunadament, el nostre no és un conflicte estrictament local, en el sentit que només es pugui interpretar en termes interns, per raons històriques particulars, abusos econòmics o menyspreus identitaris. Ben al contrari, la nostra confrontació conté, i en un cert sentit anticipa, conflictes que són globals.

De manera que tenim a favor que els nostres desafiaments poden ser compresos amb una relativa facilitat des de l’exterior, sempre que els sapiguem vincular amb els que es viuen fora de les nostres fronteres. Però, també, tenim en contra que des de l’exterior es poden identificar les amenaces que hi ha implícites per a tothom en les nostres reivindicacions. No és estrany, doncs, que no desvetllem sentiments fàcils de condescendència fora d’aquí, com aquells que se senten davant de les bestioles amenaçades però inofensives. I, alhora, és significatiu que obtinguem mostres de solidaritat de part de personatges i organitzacions que combaten a favor dels drets fonamentals universals.

Un dels principals problemes que posa al descobert el nostre conflicte és el de la crisi de la democràcia tal com s’ha articulat fins ara. Què passa quan el perfil dels estats es desdibuixa? Quan s’afebleix la seva raó de ser —protegir els mercats interiors— o quan la submissió a un poder central deixa de ser garantia de la millora del benestar, no garanteix la seguretat de les persones ni és capaç d’oferir un relat integrador? Que no és això el que explica que hagi estat just en aquest inici de segle XX que els catalans ens hem vist capaços de plantejar un desafiament tan enorme a l’estat espanyol?

Potser els catalans som incòmodes: posem sobre la taula desafiaments globals que tothom haurà d’encarar

Paral·lela a aquesta pèrdua de rellevància dels estats nació a favor dels mercats i dels conflictes internacionals, o dels nous sistemes judicials globals, hi ha la greu ensulsiada dels partits tradicionals, incapaços ja no de controlar l’espai públic extern, sinó de posar ordre al seu interior. A Catalunya el mapa polític ha implosionat i ningú no reconeix ningú: uns han desaparegut; d’altres han perdut el seu perfil històric; n’hi ha que viuen grans convulsions internes, i d’altres han aparegut per raons oportunistes però tindran una durada brevíssima. Qui ho interpreti només en clau catalana no podrà veure els paral·lelismes amb la resta de partits europeus, amb les dificultats arreu per fer govern a partir d’espais terriblement fragmentats o com els governs i governants aparentment forts perden el control de la situació.

I, sense ser exhaustiu, en el nostre conflicte també s’hi manifesta el gran debat sobre el paper de les emocions que s’imposen sobre els criteris més racionals de la dinàmica política. Qüestions com l’esperança, el ressentiment o la por són molt rellevants en aquests temps d’indignació populista. Que l’exasperació de l’odi contra els catalans pugui fer creïbles relats tan falsos com els que volen demonitzar i dividir la societat catalana, o que les esperances en una futura República —que alguns consideren fruit d’un engany col·lectiu— puguin fer sortir al carrer de manera incansable tantes persones, no és gaire diferent del que explica èxits electorals sobtats com els de Trump o Macron, o referèndums com el que ha portat el Brexit a Europa.

No, els catalans no som gent rara. Com a molt, som incòmodes perquè posem sobre la taula de manera clara, i a vegades anticipem, desafiaments globals que tothom, tard o d’hora, haurà d’encarar.

Més continguts de