Contra la melancolia

Cal evitar les actituds melancòliques que porten al desànim i, finalment, a la derrota

Una situació de conflicte polític continuat com el que es viu a Catalunya segur que acaba determinant estats d’ànim col·lectius, variables en el temps. Certament, no són estats d’ànim unànimes. Deixant de banda els indiferents a la confrontació, quan s’han viscut estats eufòrics expressats de manera expansiva en públic n’hi ha que hi han respost amb estats de replegament percebuts com una coacció externa que els forçava al silenci. I quan els primers pateixen una derrota, els segons surten de l’enclaustrament, sovint amb un ressentiment oportunament exasperat pels seus líders polítics.

L’INDEPENDENTISME fa temps que es mou -potser hauria de dir que està atrapat- en aquests cicles d’entusiasme i desànim, d’eufòria i depressió, d’il·lusió i frustració. A la batalla política, feta de decisions parlamentàries, governamentals i judicials, li correspon un altre pla que confronta els relats interpretatius amb les respostes emocionals. I, ara mateix, quan l’Estat està imposant una duríssima lògica repressiva sobre els seus líders, la resposta de l’independentisme va des del desconcert fins al pessimisme més radical. No és pas la primera vegada que s’estén el desànim, però és la més profunda des de l’inici del Procés.

L’EMPRESONAMENT del vicepresident Junqueras i el conseller Forn, dels líders Cuixart i Sànchez, i l’exili del president Puigdemont i els consellers Comín, Puig, Ponsatí i Serret -sense oblidar aquells que, tot i haver estat posats en llibertat, estan amenaçats pels mateixos delictes i condemnes-, ha provocat un sentiment de dol generalitzat en l’independentisme. I aquest sentiment, alhora, està afectant greument la presa de decisions dels partits, que se senten profundament afectats pel dolor i la tristesa d’uns companys que paguen personalment una responsabilitat que és col·lectiva.

ÉS DAVANT d’aquest estat de coses que em va semblar oportuníssima la reflexió que feia el bon amic Joan-Carles Mèlich, professor de filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona, en una entrevista publicada a l’ARA el dissabte 20 de gener, a propòsit del seu darrer llibre, L’experiència de la pèrdua (Arcàdia, 2017). Diu Mèlich: “El gran perill del dol és la melancolia”. I la melancolia és una malaltia autodestructiva que porta a una voluntat de desconnexió amb el món exterior i a la pèrdua d’autoestima. ¿I que no és, ara mateix, un dels sentiments més estesos tant entre l’independentisme popular com en el militant? ¿I no són actituds melancòliques les que podrien conduir a l’abandonament de la lluita per aconseguir allò que fins ara havia estat una esperança, si no immediata, com a mínim propera?

NO SÉ FINS A QUIN PUNT l’Estat i els seus aparells, assessorats per experts en comportaments col·lectius, juguen de manera conscient i organitzada a provocar aquest tipus de malestar. Però el que és segur és que l’intent de desmoralitzar l’independentisme és explícit. I és ben conegut que sense esperança, un dels principals motors de l’optimisme, l’independentisme podria perdre la força que fins ara ha demostrat. Luis Rojas Marcos, professor de psiquiatria a la Universitat de Nova York, deixa ben establert a La força de l’optimisme (Edicions 62, 2016) que l’optimisme no és un mecanisme d’autoengany sinó de resistència i victòria davant de l’adversitat. Centenars d’estudis científics mostren que la confiança en un mateix, la capacitat d’interpretar els fets en positiu i sobretot l’esperança permeten superar millor les adversitats que no les mirades pessimistes.

DE TOT AIXÒ se’n poden treure moltes conclusions útils. Però em limitaré a dues. Primer, cal evitar les actituds melancòliques que porten al desànim i, finalment, a la derrota. I segon, és convenient fiar-se de les propostes polítiques més optimistes, perquè són les més capaces de superar l’infortuni i portar la victòria.

Etiquetes

Més continguts de