Dir-nos la veritat?

Aquests dies assistim a una guerra d’interpretacions sobre els fets de la tardor passada

Escolto i llegeixo amb insistència que cal que ens diguem la veritat. Dit així, qui hi pot estar en contra! És cert: convé que els qui volem la independència ens parlem sense subterfugis ni condescendències, amb tota cruesa. Però hi podem embolicar la “veritat”, en això?

Més enllà dels fets contrastables, la interpretació de la realitat factual és diversa –legítimament diversa– perquè forma part del combat polític, i no és gens fàcil saber on és 'la' veritat. Si ja és difícil conèixer els fets –tots els fets–, i encara més contrastar-los, la seva interpretació no estableix cap veritat definitiva sinó que posa en evidència la perspectiva, l’interès, la intencionalitat de qui la fa. Per al que ens ocupa avui, des de la successió d’esdeveniments ocorreguts des del setembre de l’any passat fins ara, la densitat de fets –coneguts i encara per conèixer-, juntament amb la molta desinformació que circula, i comptant-hi totes les lectures ben i mal intencionades que se’n fan, dir-se la veritat esdevé un objectiu, més que titànic, impossible.

El combat entre la independència i la dependència, si es vol pacífic i democràtic, és i serà una lluita de relats, això sí, desigual en el tipus de forces i en les conseqüències

I no tan sols això, sinó que les mateixes crides a dir la veritat solen formar part del biaix interpretatiu del combat. Sovint es tracta d’un recurs retòric per suggerir que qui no comparteix la mateixa perspectiva, no és que en discrepi, és que menteix o s’autoenganya. Aquests dies assistim a una guerra d’interpretacions sobre els fets de la tardor passada, on més que no pas arguments a favor de la pròpia perspectiva, es dona a entendre que els discrepants, en el fons, menteixen, que van enganyar llavors i que ho fan ara, que en aquell moment van ser uns covards –o uns insensats, segons el cas–, tot per poder dir que ara encara en són més. A vegades, l’acusació és refinada i metafòrica. Per exemple, al relat discrepant se l’acusa de “globus” o “bombolla” que cal punxar, o d’"independentisme màgic”. A vegades, de manera més directa, es tracta la mirada discrepant d’ingènua o estúpida. Termes molt durs per justificar canvis estratègics sense haver-los de reconèixer explícitament, o per avalar les conxorxes polítiques i mediàtiques en què, voluntàriament o no, es participa. I, no cal dir-ho, si t’avala la veritat, per mostrar superioritat intel·lectual i moral. Per ser més clar: posats en aquesta lògica retòrica, ¿no es podria considerar “independentisme màgic” creure possible un referèndum d’autodeterminació pactat amb Espanya?, ¿no seria un globus a punxar creure que amb morts al carrer l’Estat s’hauria retirat? I, per cert, l’independentisme, quants morts hauria suportat sense abandonar un projecte que majoritàriament, diria, s’ha imaginat sense violència?

El combat entre la independència i la dependència, si es vol pacífic i democràtic, fonamentalment és i serà una lluita de relats, això sí, desigual en el tipus de forces i en les conseqüències. A una banda, mobilitzacions; a l’altra presons i exili. A una banda, la internacionalització del debat pels drets socials i polítics dels pobles; a l’altra, la resposta autoritària d’un Estat en descomposició. I la confrontació de relats, a més, no és dicotòmica: dins de cada opció hi ha els propis combats que corresponen a les diverses tàctiques de control del Procés i a les estratègies que es consideren vencedores. A banda i banda hi ha moments de concertació i períodes de divergència. El desembre passat hi havia concertació PP, Cs i PSOE sobre el 155; ara, en canvi, hi ha divergència sobre tornar-lo a aplicar. I aquí, sobre si cal forçar la confrontació amb l’Estat o esperar un acord, exactament igual.

És per tot això que no crec que l’apel·lació partidària a una suposada i única veritat sigui ni honesta ni útil. Que cadascú expliqui on és i què pensa que cal fer. Que abundi la crítica per dura que sigui. I si pot ser, sense assenyalar suposats mentiders, covards o traïdors.

Més continguts de