Encara no n’hi ha prou?

Irrita que es passin més comptes a l’independentisme per la impotència que a l’Estat per la barbàrie

Si després de la infàmia judicial del 20-S que va tancar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó... Si després de la infàmia policial del primer d’octubre dels de l’"¡A por ellos!"... Si després de la infàmia política del cop autonòmic del 27-O que clausurava un Parlament i un Govern democràtics i que va tancar set honorables ciutadans a la presó i n’ha enviat set més a l’exili... Si, reculant una mica més, amb la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional que trencava el pacte del 1978... Si sabent com funcionen les clavegueres d’Interior, la corrupció sistèmica, el sagnant espoli fiscal i la grollera invasió competencial emparada pel model autonòmic... I si ara encara hi afegim la investigació per suposats delictes d’odi a mestres mentre surten de la presó violadors en manada i violents d’extrema dreta condemnats; si hi sumeu els jutges condescendents amb els lladres de coll blanc i els que s’acarnissen contra els CDR... Si després de tot aquest panorama polític encara hi ha qui troba que cal no tenir pressa, i aturar-se, i refer-se, i eixamplar, i competir entre nosaltres per veure qui ha fet més mèrits i té més víctimes, i renunciar a prendre decisions sobiranes davant la unilateralitat de l’adversari... I si, sobretot, creu que cal esperar que arribi la setmana dels tres dijous en què l’estat espanyol pactarà un referèndum d’autodeterminació, és que hem d’acabar donant la raó a Manuel de Pedrolo sobre l’ànima d’esclau d’alguns dels nostres companys de viatge.

L’excepcionalitat política és tan gran que si alguna cosa sorprèn és la sang freda amb què la majoria de catalans suporten la brutalitat d’un Estat que ha demostrat ben a les clares les seves profundes esquerdes democràtiques i l’ànim de revenja. Tot l’escenari polític descrit abans, en una societat empobrida i realment fracturada, hauria fet esclatar una cruenta revolta popular. Però resulta que Catalunya és una societat amb una prosperitat i benestar potser precaris, però indiscutibles. I és una societat –amb les excepcions que es vulgui– prou ben estructurada i equilibrada per resistir totes aquestes amenaces i agressions amb una cultura radicalment pacífica i democràtica. Som un país amb una resistència i una paciència de Job. I sabrem trobar una nova oportunitat per emancipar-nos, amb els mínims riscos possibles, ni que ara sembli un capteniment ingenu.

Ara bé, en aquestes circumstàncies, el que trobo intel·lectualment irritant és que es passin més comptes a l’independentisme per la seva impotència que no a l’Estat per la seva barbàrie; que es destaqui més la inexpertesa i les dubitacions dels líders sobiranistes que han hagut de prendre decisions d’urgència que no el valor, l’enteresa i el sacrifici amb què n’han assumit les conseqüències. ¿Us sembla just retreure als partits, a Òmnium i l’ANC, bestialment decapitats i amenaçats, que visquin un temps de desconcert i encara acusar-los de no saber-ho reconèixer? ¿Cal que l’independentisme, per tal de redimir-se davant de tota la tertuliada que observa amb ull crític i mà impol·luta, es vesteixi amb roba de sac, es posi cendres al cap i passegi descalç per la plaça pública?

El lector atent ja deu haver endevinat que aquestes ratlles estan escrites sota l’impacte del documental de Mediapro '20-S'. I si la indignació per la tergiversació posterior que n’ha fet l’estat espanyol és tremenda, la resposta ciutadana d’aquell dia, ràpida, massiva, serena, resistent i digna tant a la seu d’Economia com de la CUP, em reafirma en la profunda confiança que aquest país no tan sols mereix emancipar-se sinó que ho sabrà fer més aviat del que molts imaginen.

Més continguts de