26/03/2018

Ja n’han perdut el control

3 min
Una de les protestes per la detenció de Puigdemont, diumenge a Barcelona.

SociòlegDissabte havia escrit un esborrany d’aquest article d’avui. Amb el mateix títol. Però dissabte dir que l’Estat havia perdut el control podia semblar exagerat. En alguns piulets encara havia afegit: “Tot s’accelera” i “S’acosta la victòria”. I també: “En breus hores, respostes”. Llavors, només teníem sobre la taula l’empresonament de quatre membres més del nostre govern legítim i el de l’anterior presidenta del Parlament i l’exili de Marta Rovira. Cert que divendres, al carrer, ja havia pogut compartir una enorme indignació, a punt d’explotar. I dissabte al debat parlamentari vaig arribar al convenciment que en l’únic que l’havia encertat la cap de l’oposició de tot el verí que havia escopit davant de les famílies dels presos i exiliats polítics era en allò del “Ja n’hi ha prou”. Però just en el sentit contrari.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

TANMATEIX, diumenge, el convenciment es convertia en certesa. La detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya, pendent d’una possible extradició, ens tornava a glaçar el cor i a encendre la sang i ho precipitava tot.

S’havia acabat. Espanya acabava de perdre el control de la situació perquè no es pot tenir indefinidament només per la força. A un poder sense autoritat només li queda la coacció per imposar-se. I l’estat espanyol, particularment des de l’aplicació del 155, ha anat perdent legitimitat -la que li quedava- i en paral·lel ha hagut d’anar incrementant la repressió. Però com més repressió, menys control efectiu del territori. I, finalment, ha traspassat tots els límits suportables.

S’ENTÉN QUE emocionalment, divendres, encara ens sentíssim abatuts, desolats, indignats. Tanta ràbia com impotència. I a la indignació s’hi sumava la desorientació: el no saber com encarrilar una resposta popular prou digna, fèrria, resolta i massiva. Una vegada més, hi havia imprevisió per part dels líders. Sí, perquè la majoria són a la presó. Però també perquè els que quedaven havien estat atrafegats gestionant el minut a minut, perdent la perspectiva general, sense contacte amb un país expectant i incapaços de tenir un pla de contingència per quan arribés l’hora. Però el carrer ha tornat a salvar la situació. I ara veurem si la política està a l’altura de les circumstàncies.

NO TINC CAP DUBTE que l’Estat ha perdut definitivament el control d’aquest país. Primer, l’ha perdut perquè, contra tota aparença, tampoc no controla el seu propi territori. És cert que a Espanya no li cal cap separació de poders perquè tots -inclosos els poders fàctics: els mitjans de comunicació, l’Església o els econòmico-financers- coincideixen a posar la unitat d’Espanya per damunt de la veritat, de la fe, dels negocis i, sobretot, de la pròpia democràcia i els drets civils. Però quan s’actua sense regles, un mateix s’autodestrueix. Com ja els ha passat amb el jutge Llarena, atrapat ara en una cursa embogida cap al precipici que el govern va engegar i que ara ningú no sap com aturar.

EN SEGON LLOC, també han perdut el control del nostre territori perquè no es pot governar allò que mai no s’ha reconegut, ni tampoc volgut conèixer i menys estimar. Per això hem arribat on som. I encara menys es pot tenir el control d’allò que es maltracta i que es vol humiliar. La humiliació, com s’ha dit tantes vegades, és la guspira de totes les primaveres revolucionàries. I ho haurà estat, també, de la nostra independència. Podrien haver esmorteït el conflicte, però l’han encès. Fent-nos mal, es destruiran. Sí: tot s’ha accelerat perquè se’ls ha escapat de les mans.

stats