Més enllà de la meitat i meitat

SociòlegÉs lògic que la percepció que tenim de la realitat política estigui condicionada pels últims resultats electorals, que són els que, en definitiva, determinen majories de govern i minories d’oposició parlamentària. Fins i tot quan unes eleccions com les del 21-D han estat dramàticament marcades per factors extraordinaris, al final, el resultat és el que compta. Que fossin convocades en una situació d’excepció política, que una part dels líders fossin a la presó o que l’Estat exercís una forta pressió amb la parcialitat de l’àrbitre –la Junta Electoral Central– o la complicitat dels mitjans que combreguen amb la fe unitarista, un cop emès el vot, tot això ja no val per a res.

Ara bé, la realitat política d’un país no es redueix a la lògica electoral. I no tan sols perquè es tracta d’una dinàmica variable en el temps i sotmesa a factors com l’encert i el pressupost de les campanyes, el carisma dels líders o el joc brut d’actors polítics externs. El fet és que hi ha una realitat política més estable en el temps, més sòlida en l’espai i més consistent en les raons. Una realitat que transcendeix la simplificació electoral d’un suport del 47,50 per cent a la independència i el 43,45 per cent a romandre dins l’estat espanyol, la foto d’un moment mogut i fugaç que uns intenten –histèricament– convertir en fixa i que altres voldrien –amb voluntarisme– fer créixer a favor seu.

Dit breument: l’habitual reducció de la realitat política catalana a una divisió del país al 50 per cent socialment és falsa. L’independentisme, des del punt de vista de l’Estat, no tan sols és la part feble sinó la part perseguida. En canvi, des d’un punt de vista nacional, és la part forta. Només cal veure com ha arrelat en la cultura popular –dels diables, gegants, castellers, agrupacions corals...–, o en l’associacionisme excursionista, naturalista, o vinculat a les organitzacions solidàries o de defensa dels drets cívics i polítics. I no cal dir el suport que té la independència –potser 9 de cada 10?– entre els escriptors, músics, cantants o artistes plàstics més reconeguts. I encara hi ha la imparable capacitat de mobilització –sempre les grans manifestacions, ara els sopars grocs i, esclar, l’excepcional 1-O–, fins i tot en els moments anímicament més difícils. Per no parlar, en contra del tòpic de garrepes, de la capacitat de l’independentisme per finançar-se generosament.

Se’m feia ben clara aquesta situació en poques hores de diferència. A Torroella de Montgrí, municipi adherit a l’Associació de Municipis per la Independència, l’inici del Festival Internacional de Música se celebrava a l’Auditori Espai Ter amb tots els senyals de suport als presos i exiliats polítics. I els excel·lents intèrprets, el pianista Rubén Fernández i el tenor David Alegret, apareixien amb els respectius llaços grocs a les solapes i acabaven amb la 'Cançó de comiat' d’Eduard Toldrà i Tomàs Garcés, –“Adeu, galant terra, adeu”– d’intenció fàcilment comprensible. Al cap de poques hores, els amics de #revoltats d’Igualada organitzaven a la plaça de l’Ajuntament una nova posada en escena –tan complexa com emocionant– amb la participació de més de 2.000 persones a favor dels líders independentistes segrestats per l’Estat. Una mostra de la capacitat de resistència i fermesa que fa invencible l’independentisme.

La qüestió que proposa aquest article és clara: ¿quina capacitat té el 43,45 per cent de vot unionista del 21-D per oposar-se a la presència social constructiva i generosa en temps i recursos a favor dels drets cívics i polítics i democràtics, més enllà d’alguns silencis còmplices, d’adhesions artificioses o del soroll de quatre energúmens d’extrema dreta amb les seves accions destructives i irresponsablement estimulades? Doncs tendint a zero.