Per no fer un Thelma i Louise
“Fer un Thelma i Louise” seria emprendre un camí joiós d’alliberament per acabar en un tràgic estimbament. Doncs bé: sembla que el guió de la nord-americana de família libanesa Callie Khouri –Oscar i Globus d’Or al millor guió de 1991– estigui inspirant el relat que es fabrica per fer-nos descarrilar del camí cap a la independència que es va emprendre a principis d’aquest segle. Thelma i Louise, interpretades esplèndidament per Susan Sarandon i Geena Davis, també volien escapar d’una quotidianitat insuportable en un alegre i confiat viatge cap a la llibertat, sense full de ruta. Un viatge que es complica i s’accelera a mesura que van sent encalçades per una societat gens amable amb els que desobeeixen normes de moral estreta. Finalment, Thelma i Louise són acorralades i, per no renunciar a la dignitat del seu propòsit alliberador, es veuen forçades a prendre una decisió “unilateral”. Ves quin remei!
Tanmateix, en l’adaptació casolana d’aquest guió, i a diferència del del film de Ridley Scott, a més d’ignorar de què fugia l’independentisme, es fa tot el possible per amagar les condicions de l’acorralament final. Oblidant les antigues i permanents agressions a l’autonomia, ara només es parla de la suposada “inacció” del Govern i d’un Parlament “paralitzat”, ocultant les greus amenaces a què és sotmès el primer i ignorant l’escapçament autoritari de la majoria democràtica del segon. Un relat manipulador al servei d’un pretès autocompliment de profecia que precipiti la derrota.
La hipòtesi de la derrota de l’independentisme, però, sempre s’ha tingut present. Des del moment que es fiava el resultat a un referèndum d’autodeterminació, se sabia que la desfeta era possible. Però una desfeta democràtica seria assumible. Una altra cosa és perdre per la violència d’un adversari intolerant, una derrota que seria difícil de pair sense deixar-hi la dignitat política. I encara pitjor, perdre per una prematura rendició pròpia, com la que vol provocar el relat d’un suposat Thelma i Louise a la catalana. Sí, cal començar-ho a dir: hi ha un independentisme rendit, resignat a l’ajornament indefinit de la causa. Un independentisme que “no té pressa” perquè no vol arriscar res o no vol arribar a destí si no és des de la seva hegemonia electoral i institucional. Un independentisme 'interruptus' que, no és estrany, troba curiosos i molt interessats companys en aquest viatge de retorn a l’autonomisme.
Estic parlant, òbviament, de l’intercanvi de papers entre ERC i JxCat, i que ara ja no és una sospita sinó una evidència. Aquest mateix cap de setmana, mentre Jordi Turull deia que s’han d’acabar els xecs en blanc i el pagar per avançat, que és una manera de reconèixer el fracàs del peix al cove ('El Punt Avui'), Joan Tardà convidava a un “principi de realitat” –paradoxalment fonamentat en una llarga professió de fe– que suposa l’ajornament de la satisfacció independentista fins que ERC no es converteixi en el “pal de paller” de la futura República ('Vilaweb' del 6-7 d’abril).
Es tracta d’estratègies divergents legítimes, però incompatibles. I la qüestió és saber què s’ajusta més al principi de realitat: esperar que, amb la futura hegemonia d’ERC, l’Estat i les seves esquerres acabin acordant un referèndum, o que vista l’experiència passada només es pugui confiar en la capacitat d’aprofitar l’enorme debilitat política de l’Estat per produir una ruptura no pactada. Perquè el cert és que el pujolisme, en temps d’hegemonia, no tan sols no va aconseguir fer avançar l’autonomia sinó que ni tan sols se'n va sortir de fer-la respectar. I quan ERC va voler menjar-se el PSC amb el tripartit del 2003 per fer una “segona transició”, el cert és que en només set anys va acabar perdent el 60 per cent de vots i diputats.
Cal evitar que l’independentisme acabi fent un Thelma i Louise. I per això no ha de renunciar a la satisfacció dels objectius per un més que incert, acomodatici i frustrant principi de realitat.
