No va d’unitat, va d’interès general
SociòlegL’heterogeneïtat política de l’independentisme ha estat la seva gran força, incorporant en un mateix projecte de República des de l’esquerra anticapitalista fins a la dreta liberal. Però aquesta amplíssima diversitat també és la causa dels seus entrebancs. I tot que ara es fan grans escarafalls davant les dificultats per formar govern, amb molts menys obstacles que els actuals els acords sempre han estat complicats. Recordem, per citar només els més assenyalats, els greus contratemps per acordar data i pregunta per al 9-N del 2014; l’agònic acord de JxSí per al 27-S del 2015; el “pas al costat” d’Artur Mas del 9-G del 2016 i el no de la CUP als pressupostos del juny del 2016; les greus discrepàncies al Govern entre l’1-O i el 27-O del 2017; la fracassada candidatura unitària d’ERC i PDECat per al 21-D del 2017 o la frustrada investidura de Jordi Turull del 22-M passat.
EL LECTOR HABITUAL d’aquests articles sap que mai no he fet servir la paraula transversalitat per parlar d’aquesta diversitat, simplement perquè crec que mai no han existit les complicitats necessàries per usar-la. Les desconfiances i els ressentiments han estat i són tant o més profunds -i irresolubles- que les distàncies i barreres ideològiques que separen els partits. Per això també sovint he relativitzat la importància de les aspiracions unitaristes que solen acabar creant falses expectatives i faciliten l’escarni de l’adversari.
A MÉS, les diverses sensibilitats, d’estratègies i d’interessos, sempre han perseguit les organitzacions sobiranistes civils, i sovint hi han calat. Una diversitat que també és visible als mitjans de comunicació de perspectiva poc o molt nacional, on els diferents graus d’assimilació dels marcs mentals dels adversaris al dret a decidir marquen els relats editorials, informatius i d’opinió. Només un exemple: allò que per a alguns és una defensa coherent de la sobirania democràtica del Parlament, per a d’altres és enrocament, o desobediència, o unilateralitat, o covardia de no dir la veritat... segons el lloc que s’ocupi en l’escala que ha determinat l’aplicació del 155 i les conseqüències que té per a la supervivència de cadascú.
DES DEL MEU punt de vista, en la perspectiva d’arribar a ser una República independent sempre serà preferible aquesta heterogeneïtat que no l’existència d’un sol partit independentista. Però facilitaria molt les coses que s’abandonés la quimera del discurs il·lús sobre la unitat de l’independentisme i es mostrés ben a les clares que hi ha una negociació d’interessos a partir de les forces relatives i dels riscos que cadascú està disposat a assumir. I el mateix val per a les organitzacions de la societat civil. És a dir, es pairia millor la cruesa dels plantejaments i la transparència en l’expressió dels desacords i els pactes que no pas la simulació de falses complicitats per dissimular públicament la discrepància.
L’INDEPENDENTISME s’ha fet prou gran per saber que no l’uneix l’amor sinó l’interès. També és prou resistent per saber que, encara que els seus representants polítics no s’estimen -no s’han estimat mai-, se’ls ha d’exigir que no perdin de vista l’interès general. I crec que a cada part li seria més fàcil cedir si fos clar el punt de discòrdia amb cadascú. En definitiva, calen acords instrumentals sense la pressió d’una falsa unitat. I, posats a demanar, quan es parla de política, estaria bé rebaixar el to moralista de les anàlisis de cadascuna de les posicions, entre cursis i apocalíptiques. Vull dir, menys perseguir friquis, hiperventilats, covards o traïdors.
