Psicopatologia de la repressió
Aquest dilluns, per primera vegada a la història de Catalunya, s'ha jutjat un president de la Generalitat en ple exercici del càrrec. Es un fet gravíssim que s’explica pel marc de repressió que l'estat espanyol ha desencadenat contra l’independentisme, sobretot a partir de l'1-O. Tots els aparells d’Estat s’hi han compromès a fons, i s’hi escarrassen. Però si l’Estat ja ha comprovat que posant un govern elegit democràticament a la presó o portant-lo a l’exili i atemptant contra els seus drets, l’independentisme no recula, què és el que es proposa exactament?
Òbviament, el primer objectiu de l’Estat és escapçar els lideratges de l'independentisme. I ara, després de demonitzar la persona, intenta treure’s de sobre el Molt Honorable Quim Torra. Però, a més de la liquidació d’aquests líders i dels altres investigats pels tribunals, també vol bloquejar els lideratges de futur que els haurien de substituir. La vulnerabilitat actual de qualsevol càrrec públic convida a la prudència, i no ha d’estranyar que molts relleus prefereixin esperar que arribi una situació més estable. Els perfils coratjosos que accepten ser-hi ara, saben que facin el que facin en sortiran escaldats.
Ara bé, més enllà de les víctimes directes, el veritable risc col·lectiu és normalitzar la repressió. Els que ja tenim una edat en coneixem bé les característiques. El franquisme va sobreviure quaranta anys gràcies a això. Franco va morir tranquil·lament al llit perquè la societat espanyola havia interioritzat com a normal un règim polític autoritari que recolzava en la repressió. Tant, que ara s’ha pogut comprovar –com molts ja havíem advertit– que la Transició no havia liquidat aquell règim, sinó que n’havia blanquejat les estructures més profundes, que ara han rebrotat desacomplexadament.
La normalització de la repressió, al seu torn, pretén crear una cultura de la por que impliqui l’aprenentatge de la submissió. Quan un professor universitari dissimula el seu independentisme per no posar en perill la seva carrera; quan en un acte públic et demanen que “no facis política” perquè entre els assistents hi ha tota mena de sensibilitats i cal evitar la controvèrsia, o quan una gran empresa no gosa anunciar-se a la televisió pública catalana no fos cas que associessin la seva marca a la maldat secessionista, és que la repressió va guanyant terreny.
Però la normalització de la repressió i la por encara provoca més danys col·lectius. Un, com ha explicat la psicòloga Elisenda Pradell del Centre Irida, és l’estrès emocional amb reaccions d’angoixa. Quan la repressió es cronifica, hi ha pèrdua d’autoestima i l’esperança d’un horitzó de la victòria s’allunya. Només cal veure com, des de dins, s’aixequen veus que en lloc d’esperonar en la lluita, conviden a ajornar-la.
Un altre dany és el de la inhibició i la desconfiança, com he vist descrit per experts de la Universitat de Lovaina en un treball sobre la psicopatologia de la repressió i la tortura. És cert que l’independentisme té poca confiança en el seu èxit final. Hi ha qui, naturalitzant el clima de repressió, ho considera simplement una forma de clarividència mental. Però, precisament, no sembla massa lúcid lluitar per allò que saps que no arribarà mai, oi? I què pot explicar aquesta i altres aparents dissonàncies? Doncs una desconfiança que, alimentada per la interiorització d’un estat de repressió permanent, si bé –de moment– no arriba a fer desdir de l’aspiració d’emancipació política, l’acaba presentant com a impossible.
És per això que cada dia és més urgent denunciar la psicopatologia de la repressió per tal de resistir a la seva naturalització i conseqüències individuals i col·lectives. I ho és perquè ja comença a fer estralls.
