CANTUS FIRMUS

Què hauria passat si…

El supòsit de l’error d’un “tenim pressa” només s’agrada en desautoritzar tot allò que es va decidir

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Una de les principals crítiques que es fan a l’independentisme –ara extensament mantinguda al darrer llibre de Francesc-Marc Álvaro– és la d’una suposada precipitació. La culpa del col·lapse actual la tindria el “tenim pressa”. Es tracta d’allò que se’n diu una anàlisi contrafactual, que consisteix en avaluar alternatives a la situació present si s’haguessin pres altres decisions en el passat. Un exemple: imaginar –hipotèticament– com hauria anat el Procés si no s’haguessin avançat les eleccions catalanes del 2012 en què CiU va perdre 12 diputats respecte al 2010, d’altra banda marcades –com les municipals del 2015– per les falses notícies sobre uns suposats comptes d’Artur Mas a l’estranger o un compte suís del fins llavors alcalde Xavier Trias publicades per 'El Mundo' i àmpliament difoses pels mitjans d’aquí. I, particularment, què hauria passat sense les mentides d''El Mundo'.

L’interès de l’anàlisi contrafactual me l’ha fet veure el professor d’economia i col·laborador d’aquest diari Albert Carreras. Fa pocs dies vaig escoltar una brillant conferència seva a l’Institut d’Estudis Catalans sobre els escenaris alternatius que s’haurien pogut produir si s’haguessin pres altres decisions en moments clau del Procés. En el cas que comento, suposar que hi ha hagut decisions apressades és una manera de dir que, sense presses –el contrafactual–, la situació seria més satisfactòria... encara que no se sap ben bé per a qui. Si el 2014 no s’hagués fet la consulta del 9-N sense permís; si el 2017 no s’hagués celebrat el referèndum “unilateral” (diguem-ho bé: unilateralitzat per l’Estat); si després ERC no hagués frustrat la convocatòria d’eleccions que volia Puigdemont el 26-O… I també podríem anar més enrere: si el 2004 Pasqual Maragall no hagués impulsat una reforma de l’Estatut que ara anomenaríem “llirista”; si el 2005 a ningú se li hagués acudit inventar un “dret a decidir”; si el 2006 Alfonso Guerra no hagués premut el botó de la humiliació amb el seu ribot…

La tesi de la suposada pressa se sustenta en la fal·làcia de situar l’inici del Procés al més a prop possible

La tesi de la suposada pressa se sustenta en la fal·làcia de situar l’inici del Procés al més a prop possible. En la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. Tanmateix, el Procés –és a dir, el canvi de perspectiva favorable a la independència que va desbordar les estratègies dels partits– s’inicia el 2000 amb les greus provocacions antiautonomistes de la majoria absoluta d’Aznar –les enquestes recullen perfectament el decantament–, amb la traïció, el 2005, de Zapatero al compromís pres amb Maragall –aquell 'apoyaré'…– i, en definitiva, amb el fracàs de l’Estatut del 2006. Això fa un procés de canvi polític d’entre quinze i vint anys. Això és tenir pressa? Què calia per no tenir pressa i guanyar el desafiament: un full de ruta a cinquanta anys vista?

Però, i en segon lloc, el supòsit de l’error d’un “tenim pressa” –¿qui no en pot tenir en la situació d’amenaça i abús que, com reconeixia el no independentista Jordi Pujol, ens portava indefectiblement a la residualització nacional?– només s’agrada en desautoritzar tot allò que es va decidir sense explicar-nos quines decisions alternatives, més enllà d’esperar, portarien a l’èxit. Cosa que, inevitablement, ens fa recordar la màxima de Maquiavel: “Més val fer i penedir-se’n que no fer i penedir-se’n”.

El meu contrafactual preferit, però, segueix sent imaginar què hauria passat si el 27-O la majoria de diputats no haguessin acceptat la suspensió antidemocràtica del 155 i s’haguessin tancat al Parlament. O si s’hagués pres la decisió –la que jo desitjava– de no anar amb els peus lligats a les eleccions imposades del 21-D, aconseguint que amb una participació ínfima haguessin perdut tota legitimitat. Contrafactuals que, a parer meu, haurien accelerat la secessió sense entrar en la ratera actual. Perquè sí, és cert: a diferència d'aquells als quals no els ve d’aquí, tinc pressa, molta pressa.