És la repressió, estúpids!
Un dels perills que més hauríem de témer és que a poc a poc s’anés oblidant el marc de gravíssima repressió que viu la política catalana. I, per tant, una de les més grans responsabilitats patriòtiques del moment és l’obligació de recordar a tota hora les conseqüències dramàtiques de la decisió autoritària dels que caldria anomenar com “la banda del 155”. Que forcessin el tancament del nostre Parlament democràtic i la suspensió del Govern legítim; que les institucions judicials del Regne d’Espanya hagin enviat la presidenta del Parlament i la majoria dels membres del Govern a un llarg i injust empresonament preventiu o que en forcessin l’exili, i que centenars de càrrecs públics i desenes de ciutadans estiguin judicialment perseguits, tot això ha determinat un clima d’amenaça antidemocràtic absolutament condemnable. I, encara, cal afegir que la consciència de persecució política fa que en els ambients polítics més actius s’hagi hagut de tornar a pràctiques pròpies de la clandestinitat antifranquista, actuant amb discreció o d’amagat, vigilant la intercepció de missatges o lliurant els papers comprometedors en mà.
I cal recordar el marc repressiu per no oblidar-ne les conseqüències. Molt particularment, penso en l’impacte de la repressió en l’accentuació de les divisions dins de l’independentisme. Per aquesta raó, trobo tan escandalós que hi hagi qui analitza la política catalana oblidant precisament el context d’amenaces. De fet, la millor imatge que s’ha fet d’aquesta situació és de l’amic Vicenç Villatoro, en referència a la pel·lícula del 1982 'La decisió de la Sophie', protagonitzada per Meryl Streep. El cas és que a la Sophie, una jove mare jueva tancada en un camp de concentració nazi, se l’obliga a decidir quin dels seus dos fills vol salvar, sabent que l’altre serà enviat a la cambra de gas. I Villatoro ens fa veure que quan l’independentisme es baralla entre ell, és com si estigués discutint a quin dels dos fills cal salvar, oblidant que això passa perquè també està amenaçat.
Només si es té en compte que som enmig d’una duríssima guerra política, es pot entendre que qualsevol excusa, per petita que sigui, esdevé un pretext per obrir una batalla campal dins de l’independentisme. N’hem tingut un exemple clar amb la referència del president Quim Torra a la “via eslovena”, que no tan sols ha estat manipulada des de fora per acusar-lo d’intencions violentes, sinó que també ha fet que es caigués en el parany dins de les pròpies files sobiranistes. Un debat, d’altra banda, perfectament comparable a la polèmica que el 1991 ja havia provocat que, arran de la independització de les Repúbliques bàltiques, algú digués que “Catalunya és Lituània”, amb posicions dels actors polítics del moment gairebé clavades a les actuals, encara que en un context menys dramàtic (vegeu “De Lituània a Catalunya, passant per Solsona” al meu llibre 'Política de paper').
Només la ceguesa i la incompetència política dels governs espanyols –que mai no ens fallen– solen ajudar a trobar els grans moments d’unitat necessària. Aquesta setmana mateix, arran de l’òbvia provocació que significa que el govern de Pedro Sánchez es reuneixi a Barcelona just el dia en què se’ns van imposar unes eleccions en condicions d’estat d’excepció 'de facto', amb joc brut, i els resultats de les quals no han respectat, finalment l’independentisme s’ha posat d’acord per respondre-hi com cal. És a dir, de manera massiva i pacífica, permetent que quedi clar, si n’hi ha, de part de qui ve la violència.
En aquest context, i per a tots aquells que pressionen per posar el conflicte al bany maria, és bo recordar la citació d’Erich Fromm que es feia al full diocesà d’aquell Onze de Setembre del 1991, enmig de la polèmica per Lituània, titulat “D’on venim, cap on anem”: “El principi del mal menor és el principi de la desesperació. La majoria de vegades no fa més que allargar les coses fins que s’imposa el mal major”.
