Els riscos de l'1 d’Octubre

Aquell dia el món ens va començar a prendre seriosament

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Sociòleg

Si l'1 d’octubre del 2017 va ser un dia històric o no, perdoneu l’obvietat, ho dirà la història. Molts catalans treballem perquè ho esdevingui, convençuts que aquell dia es va produir un perfecte encaix entre el lideratge polític del govern i la resposta popular. Segurs, també, que aquell dia vam lliurar i guanyar una gran batalla a favor del dret a l’autodeterminació al Regne d’Espanya i al seu aparell policial, jurídic i polític. I amb la certesa que aquell dia el món ens va començar a prendre seriosament.

Però, més enllà de totes les victòries provisionals, l'1 d’Octubre també obre tot un camp d’incerteses i confusions que, des del meu punt de vista, podrien convertir-lo en mera anècdota o, pitjor, en l’expressió d’una nova derrota. I la primera de totes és la de caure en la temptació de mistificar el paper d’allò que en diem la gent, el poble o el carrer, com si el referèndum només hagués tingut un protagonista. És cert que el compromís cívic de persones, organitzacions i empreses –i el risc que comportava–, sumat a la valenta resposta popular d’aquell dia, van fer que el referèndum fos un gran èxit. Però això partia d’una majoria parlamentària i una presidenta coratjosa, i d’un govern el president del qual havia proclamat “O referèndum, o referèndum” i després l’havia convocat. I comptava amb uns consellers que havien garantit la disponibilitat dels espais públics i una acció policial dels Mossos que, sense ignorar els mandats judicials, garantís la seguretat dels ciutadans. Sí, la gent, el carrer, el poble, van ser necessaris, imprescindibles. Però haurien estat insuficients si no s’hagués comptat amb els partits independentistes, el govern i les institucions.

La segona font de confusió rau en la correcta comprensió d’eslògans com “Som República” o “Fem República”, que deriva dels també confusos dies posteriors d’aquell octubre. La meva teoria és que aquest país, a falta de poder real, sempre s’ha fet seguint el mètode del “com si”. És a dir, anticipant amb la voluntat les realitats que no passen de ser un desig. Com ara. Òbviament, Catalunya no és una República independent. En això, ningú no s’ha d’enganyar. Però ja comencem a actuar “com si” ho fóssim. Hem trencat emocionalment amb la monarquia espanyola. Es va estenent la consciència d’un marc de convivència guiat per valors republicans. Aviat el Fòrum Cívic, Social i Constituent en dibuixarà les bases. Ens anem autocentrant mentalment, i els aquí i els nosaltres són cada vegada més precisos. La nostra mirada al món és cada cop més directa i passa menys per Madrid i –de moment– més per Waterloo. I la repressió contra els nostres dirigents cívics i polítics assenyala cada dia amb més claredat qui són els enemics de la República que estem fent.

En tercer lloc, tinc la sospita que l’enorme força que amb l'1 d’Octubre van adquirir les nostres raons democràtiques i pacífiques podria fer-nos creure que són suficients per dur-nos a la victòria final. Tanmateix, crec que ens falta més intel·ligència estratègica, més càlcul fred, més capacitat per recuperar la iniciativa i per determinar els temps dels nostres desafiaments. I ens sobra cor –o cap– calent, mobilització espontània i resposta reactiva a les provocacions de l’adversari. Ens sobra abrandament i ens falta astúcia i càlcul sobre les possibles conseqüències no volgudes o no previstes d’accions que, per dignes i justificades que siguin, tenen un resultat dubtós en aquesta ferotge guerra de relats en què estem allistats.

En definitiva, la meva opinió és que els dies històrics els fan els mesos i anys que els segueixen. Crec que encara no tenim consolidat el nostre 1 d’Octubre. I penso que ens l’hem d’acabar de guanyar amb més intel·ligència col·lectiva i més confiança mútua.

  • Etiquetes

Més continguts de