Sense esperança, la devastació moral
L'agenda informativa actual està ocupada per dues grans qüestions: la violència masclista i l'emergència climàtica. És resultat dels fets objectius que obliguen a parlar-ne. Però també ho és d'una decisió ideològica o, si es vol, del compromís explícit de les redaccions dels principals mitjans de comunicació del país. Certament, l'actualitat política, les desgràcies personals i les males notícies col·lectives acaben d'omplir els temps informatius. Però la presència sistemàtica i l'èmfasi que s’hi posa fan omnipresents els dos primers temes esmentats.
L'evidència del que dic es pot constatar en quin ha estat el gir estratègic comunicatiu de les grans corporacions que hi tenen més responsabilitat. Les campanyes publicitàries de les elèctriques, del sector de l'automòbil, de les begudes refrescants que utilitzen més plàstic, i tot un seguit d’altres marques de sectors sensibles als rols tradicionalment femenins, s'esgargamellen a desmentir el seu passat còmplice i a posar-se al costat de les actuals aspiracions de futur.
Que aquestes prioritats informatives hagin traspassat al món de la publicitat es pot llegir en termes pessimistes i denunciar-ne la hipocresia. Però jo més aviat en faig una lectura positiva. La publicitat no és tant un mecanisme de coacció com un mirall precís de la nostra realitat. La bona publicitat estudia les preferències, el llenguatge i els comportaments del públic al qual s'adreça, i és per això que sol fer-ne un retrat tan acurat. I si els anuncis de determinades empreses van plens d'homes que cuinen per a la família i renten plats, o es vanten de tenir una profunda consciència ecològica, vol dir que coneixen els seus punts febles i contra quina imatge han de lluitar i, de passada, contribueixen a fixar rutines i estereotips d'acord amb els nous models de relació personal i a forçar canvis ens els models de producció i consum.
Des del punt de vista de les retòriques informatives, però, tinc dubtes seriosos que el to obertament apocalíptic que s'hi dona sigui el més oportú per aconseguir els efectes que es proposen. Des d'aquesta lògica emocionalment commovedora, no em sembla casual que s'hagi recorregut a dues nenes –a la Malala Yousafzai, la pakistanesa que lluita pel dret a l'educació de les dones, i a Greta Thunberg, l'activista mediambiental sueca– per construir dos emblemes d'aquestes lluites que alhora simbolitzen la vulnerabilitat generacional i la reivindicació quasi desesperada de futur.
Dit d'una altra manera: a vegades –i em sap greu dir-ho– em sembla més útil per al canvi social la publicitat que la informació. Des del meu punt de vista, la gran qüestió és si hi ha o no esperances de revertir les catàstrofes anunciades. Si les campanyes contra la violència masclista estan donant o no resultats. Si ja hem passat o no el punt de no retorn de les calamitats climàtiques. De si encara hi ha remei, o si el que cal és anar preparant el camí per als darrers que hagin de tancar la porta d'aquest món i apagar-ne el llum. Perquè si hi ha esperances, si estem revertint aquests drames, llavors, diguem-ho. Si ens podem fiar –ni que sigui relativament– del compromís dels governs i de les grans corporacions, diguem-ho. Si sobretot podem confiar en el progrés del coneixement científic per plantar-hi cara, diguem-ho. Si, com explica Andrew McAfee a More from less, les darreres dècades hem après a produir molt més amb molta menys energia i estem en el camí de “desmaterialitzar” el consum, diguem-ho.
La desesperança no portarà els canvis que necessitem sinó que desvetllarà la insolidaritat egoista. O afegim –sense autoenganys– esperança de futur, o cap gran corporació, ni cap govern, ni cap científic, ni cap Malala ni cap Greta no ens salvaran d’una autodestrucció moral que arribarà fins i tot abans que no aturem la massacre de dones o ens caigui damunt la devastació climàtica.
