Qui salvarà el català?

Els de sempre. Tu i jo. Perquè els d’abans de tu i jo ja ho van fer. Ho fem els mateixos. Generació rere generació se salva el català. Se li fot un boca a boca. Una morrejada de cine mut. Un petó amb llengües fecundant la resurrecció. Es fa el buit. I tornem a la vida des d’un no-lloc i no-temps. No sabem on ens vam fer el petó. Com va ser. Si vas ser primer tu o jo qui es va llançar amb paracaigudes als llavis. El nostre és un amor d’amagatotis. Adolescents eterns fugint de l’orfenat, la presó, el manicomi, el centre de desintoxicació per estimar-se. Camuflats amb parracs de Romeu i Julieta de mercat de segona mà existencial. Salvem el català a la missió sexual de la clandestinitat. Soldats estalonats per la mort procreant bojament dins boscos carnívors mentre plouen ganivets a sou. És sempre un miracle que tornem sempre a obrir la boca i surtis tu.

Sempre recordo que a la casa dels meus morts, dels morts que em fan viure, hi havia entre les runes que ens donaven per finalment morts dos llibres moribunds tremolant: un manifest comunista de 1930 i un catecisme de 1906. Marx i Déu morrejant-se amb la llengua: eren en català. El català sempre viu als llimbs, al purgatori: entre el cel i la terra. Som una utopia i un acte de fe. Som una pregària silenciosa i un crit revolucionari. Som fam i teca. Aquells llibres com llaunes en conserva de cigrons, mongetes, llenties necessàries per viure dins del búnquer després de l’explosió de la guerra nuclear a Catalunya. La guerra de sempre número no-sé-quants que arrasa la superfície. Irrespirable l’aire tòxic, químic, letal. Ens amaguen sota terra: al refugi, el cau, la llodriguera, la Batcova. Allà parlem, ens fem petons, ens estimem i la llengua se salva. Els catalans som criatures que viuen dins forats, amagatalls amb l’únic objectiu de sobreviure i reproduir-se científicament, racionalment, maquinalment, fredament amb aquell òrgan musculós dels vertebrats, molt mòbil, revestit d’un epiteli sensorial i situat a la cavitat bucal, que serveix com a òrgan del gust i com a òrgan principal de la deglució, la succió, la masticació i l’articulació de sons. Som els refugiats de l’amor. Nosaltres salvem la llengua quan hem d’abandonar-ho tot per la força de la llei, la sang i l’analfabetisme. Sempre primer és la llàgrima, el sanglot, el gemec: el dolor.

La universitat del dolor. M’ho va explicar fa temps un català refugiat a la Universitat de Barcelona dels anys quaranta franquistes. Aquells estudiants joves, tendres, acabats de néixer a la vida, organitzant búnquers existencials en cases particulars per ensenyar català a les fosques, a les palpentes. Som professionals de l’espelma: fidel, constant, no s’apaga. Som una clínica de reproducció assistida. Som sementals de vida. Som nosaltres, els de sempre. “En canvi, professors que vaig tenir, intel·lectuals, que s’havien passat absolutament al franquisme, a l’espanyolisme, res... la cosa s’ha aguantat per aquests secundaris, perquè oficialment no es podia fer res, només de manera clandestina es podia fer”. Els sense nom. Els anònims. Els invisibles. Els que no veu ningú. Els ignorats. Els antisistema. Els autosuficients. Els autogestionats. Els de sempre. El dolor de sempre.

Avui com ahir només salvaran el català aquests. Repetim-ho: els de sempre. Nosaltres. Tu i jo. Ho vam fer amb un estat en contra. Ho farem ara amb un estat en contra. Franquisme i democràcia: és el mateix de sempre. I les institucions dites catalanes democràtiques autonòmiques no saben donar resposta a l’èxode de refugiats del català. No podem confiar ja en les institucions. No serveixen. Només podem confiar en nosaltres. Estem davant d’un problema existencial. De drets humans. Una catàstrofe humana. No ens volen deixar viure. Ens volen matar arrancant-nos la llengua i posant-la en formol. I ens suïcidem confiant que farem viure la llengua. L’autoengany és la droga dels que ho perden tot a la timba de l’atzar i creuen que guanyen milions sortits del no-res. Ens diuen que som els dolents. Ho som. Dolent és el fill etimològic del dol. I el dol és fill del dolor. No hi ha vida sense dolor. Per això vivim amb el dolor roent a la llengua. Per la llengua ens coneixereu. Vol dir que estem vius. Som els vius que lluitem contra els morts. Sí, ens hi va la vida.