Sánchez i la qüestió militar
1. Marcar el pas. “El que cal fer, fes-ho aviat”. Atent al missatge evangèlic, el president Sánchez té pressa per aprovar l’augment de la despesa militar que li exigeixen els seus col·legues de l’OTAN. Sánchez vol resoldre ràpid aquest compromís perquè no contamini els moments clau d’un any en què necessita fer una remuntada que ara mateix sembla impossible. El president es mostra cofoi d’haver organitzat la cimera de l'OTAN a Madrid. Per fi se sent reconegut entre els senyors de la política internacional. Veure’s ell a primera fila al costat de Joe Biden (i amb Emmanuel Macron en segon pla) segur que li resultava gratificant. Però compte, que el cartell que hi havia darrere era el de l’OTAN, que com tota organització militar és susceptible de tota sospita.
En què consistia la cimera? En consagrar el lideratge dels Estats Units sobre Europa després d’uns anys en què semblava que s’esfumava una miqueta. I per què aquest retorn? Perquè Europa està vivint una emergència i se sent impotent per afrontar-la. Els Estats Units, que venien de l'aïllament de l’època de Trump, han aprofitat la circumstància: no hem marxat, som aquí i marquem el pas. L’agressió russa ha facilitat l’equació: la por és fundada, un lideratge sense noció de límits ens amenaça. Resultat: l’OTAN s’amplia i torna a primer pla. ¿Us heu preguntat què hauria fet Trump si encara estigués al poder? Hi ha raons fundades per pensar que no hauria fet res. Aquesta fou la seva opció amb les agressions russes del seu mandat. ¿Els que estan contra el suport militar a Ucraïna creuen realment que la situació seria millor? En tot cas, que l’OTAN exhibeixi determinació és un pas necessari perquè la guerra pugui acabar sense confrontació directa.
La guerra mai pot ser popular. I costa creure que Sánchez en tregui rèdit polític. De moment, ja està obrint una esquerda de dimensions imprevisibles amb els socis d’Unides Podem, a qui l’augment de la despesa militar posa en franca incomoditat davant dels seus electors. I serà curiós veure què fa el PP, el partit de la Guerra de l’Iraq: ¿Feijóo donarà suport al decret del govern o apostarà pel populisme de dretes?
2. Amenaça. Estem davant la invasió d’un territori per part d'un país veí que no ha estat objecte de cap agressió. Respondre militarment a aquesta acció em sembla plenament justificat. Rússia es va quedar Crimea sense que ningú aixequés la veu. Tothom va donar per bons els fets consumats. No és la primera vegada que Putin actua així. I, com la història demostra, les concessions a aquests poders nihilistes només poden acabar catastròficament. Perquè aquest és el quid de la qüestió. Aquesta mena de refundació de l’OTAN no mira només a Rússia, els Estats Units la impulsen en funció dels nous equilibris mundials i en l’horitzó hi ha la Xina. No és tan difícil imaginar, sobretot davant de la impotència d’Europa i de la immensa debilitat de Rússia, que el nou equilibri mundial tendeix a una certa bipolarització Xina - Estats Units. Però hi ha, al meu entendre, una diferència essencial: amb l’autoritarisme xinès es pot raonar en termes d’interessos i estratègies i, per tant, amb la lògica de costos i beneficis que mou qualsevol relació internacional. I se sap perfectament quins poden ser els punts de tensió: Taiwan, per sobre de tot. En el cas de Putin hi ha un fet crucial que no es vol acceptar: la seva negació de la noció de límits, que fa que no hi hagi tracte possible amb ell. No hi ha punt de trobada: només li val guanyar. I si guanya hi tornarà.
Costa assumir-ho, perquè trenca els criteris de racionalitat amb què ens creiem moure. Però aquesta mentalitat és ara mateix la principal amenaça mundial. I no només per part de Putin, sinó també per part d'uns poders econòmics globals que han crescut amb la idea que tot els és permès. Evidentment, respondre a un nihilista no dona dret a perdre el sentit dels límits. I això vol dir que cal estar vigilants: tant els que creiem que s’ha d’aturar Putin com els pacifistes que no volen saber res de la guerra per una qüestió de principis.
