45.000 encara són massa
La manifestació de diumenge a la plaça Colón de Madrid, convocada per uns joves preocupats pels problemes reals de la gent, va ser una bírria (per molt que els mitjans de comunicació de l'ultranacionalisme espanyol intentin fer veure que va ser un èxit, mentint com fan sempre) i ens ha permès fer un alè. Però no ens hauria de permetre relaxar-nos. L'èxit o el fracàs d'una o moltes manifestacions no són, com prou sabem, ni decisius ni determinants per a la política: si fos així, Catalunya faria alguns anys que seria independent. I ha quedat ben palès que la influència del trio de la megadreta espanyolista i dels seus equivalents dins el mateix PSOE (amb Felipe González i Alfonso Guerra al capdavant, competint en autoritat amb José María Aznar) damunt de Pedro Sánchez i el seu govern és molt més forta i més directa que la que puguin tenir Podem i els independentistes catalans (aquests darrers ni presentant en una mateixa setmana dues esmenes a la totalitat del pressupostos, que només serveixen com a gest de cara al seu electorat). N'hi ha prou que Casado i Rivera, de la mà d'una extrema dreta que encara se'ls va queixar, convoquin una manifestació perquè el govern d'Espanya no tan sols suspengui diàlegs i relators, sinó perquè Sánchez surti a fer el paperot de recordar el seu suport a una mesura tan dubtosament constitucional com l'aplicació del 155 per part de Rajoy i companyia. Com dient: “Com podeu dir-me traïdor a Espanya, jo que us he ajudat a reprimir els catalans sediciosos?” Després la manifestació va ser un fracàs, però queda corroborat que la reacció primera de Sánchez i el seu gabinet davant de les intimidacions de la dreta, la dreta extrema i l'extrema dreta no és la fermesa, sinó l'encongiment. I que el parer dels independentistes és irrellevant per a una política madrilenya que funciona d'acord amb una lògica i unes dinàmiques del tot diferents a les de la catalana.
Però tot això és en el termini immediat. Manifestacions a banda, la llavor de la ultradreta ja ha brotat a Espanya –i a Catalunya, i a les Balears– en aquests tres partits i en els discursos dels seus dirigents, i haurem de veure quins fruits dona a les eleccions municipals, autonòmiques i europees del maig. Amb especial atenció a les europees, on la previsió és que es produeixi una forta rebolcada populista i ultranacionalista a tots els indrets de la UE. Això és almenys el que estan esperant Steve Bannon i els seus sequaços de The Movement, l'aliança global de partits d'extrema dreta que l'exassessor de Trump espera activar amb un fort impuls obtingut pels resultats d'aquests comicis europeus. Llegiu l'article de diumenge del director de l'ARA Balears, Enric Borràs (que en recupera un altre d'Umberto Eco sobre el que ell anomenava ur-feixisme, en el sentit que Goethe parlava de l'ur-Faust). Encara que no guanyi eleccions o que les seves manifestacions punxin, l'efecte inevitable de la sola presència de la ultradreta és un efecte de fre i retrocés social que cal que no ens resignem a permetre.
