VISCA EL SISTEMA

600.000 són pocs

Els dirigents independentistes farien bé de prendre's aquesta Diada com un avís

El pitjor que pot fer un quan té un problema és autoenganyar-se i minimitzar-lo comparant-lo amb els que tenen altres, o fer veure directament que el problema no existeix. És cert que la persistència, l'endurança i la resiliència del moviment independentista català deu ser un cas únic en la història recent d'Europa, però també ho és que sis-centes mil persones (encara que siguin una gentada que de cap manera es pot menysprear) són poques per a una convocatòria que està acostumada a superar el milió d'assistents, i, en les seves edicions més exitoses, el milió i mig. Dient això no pretenc donar crèdit als titulars de la premsa del nacionalisme espanyol, liderada per capçaleres que menteixen en tots els temes que tracten i especialment en aquest. Ho dic perquè és una dada objectiva: sis-cents mil potser encara són més dels que es temien alguns dels convocants i permeten salvar la cara, però la disminució respecte als anys anteriors és dràstica i fa que el moviment perdi, almenys en aparença, potència davant dels adversaris i del món. Només cal repassar els titulars de la mateixa premsa internacional que en tants altres moments hem celebrat per la seva objectivitat (i que han servit tantes vegades per posar en evidència les mentides del periodisme cavernari).

La ciutadania, ho tornarem a dir, també és exigent i no tan previsible com alguns s'arriben a creure

Dit això, tampoc es tracta de fer-ne un drama. La gent no ha desaparegut, ni ha desistit, ni ha canviat d'idees ni s'ha tornat més conformista del que era. La ciutadania que va fer possible l'1-O hi és, no se n'ha anat i ho tornaria a fer, per fer servir la frase de Jordi Cuixart, però en condicional. Ho tornarien a fer si veiessin que el seu esforç és valorat seriosament. A més de les ja conegudes batalles internes entre partits i entre faccions dels mateixos partits, els dirigents de l'independentisme desprenen sovint –en les seves declaracions, les seves actituds i la seva retòrica– un aire de rutina i d'impostació capaç de refredar qualsevol entusiasme. Repetir mil vegades les mateixes frases cada dia potser és el consell d'assessors i 'spin doctors', però fa que la parròquia no tan sols s'avorreixi, sinó que acabi tenint la sensació que la prenen per no gaire llarga, per dir-ho suaument. No hi ajuden les actituds superbes o pedants d'aquells que tan aviat com els apunten amb un micro i una càmera es consideren imbuïts d'una responsabilitat històrica, una missió transcendent i una autoritat indiscutible, davant de les quals el poble ras no ha de fer altra cosa que el que se li indiqui en cada moment.

La ciutadania no ha desaparegut ni ha claudicat, i tornaran a haver-hi sens dubte mobilitzacions massives. Però la ciutadania, ho tornarem a dir, també és exigent i no tan previsible com alguns s'arriben a creure. No reacciona només a estímuls bàsics, també raona. Principalment, raona i viu dins la realitat. Els dirigents de què parlàvem farien bé de prendre's aquesta Diada com un avís, no fos cas que la baixada de participació arribi a traslladar-se també a les urnes. I aquí sí que hi hauria un problema.

L’independentisme llança un senyal d’alarma als partits polítics

Més continguts de