Un altre judici polític

2 min

La sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ja ha emès veredicte sobre els membres de la mesa del Parlament de Catalunya que van cometre, segons estableix ara la sentència, un delicte de desobediència admetent a tràmit la proposta i el debat de les lleis de desconnexió, els famosos dies 6 i 7 de setembre del 2017. El nacionalisme espanyol acostuma a presentar aquelles dues sessions parlamentàries com un moment àlgid de la criminalitat i la voluntat despòtica de les formacions impulsores del referèndum de l'1-O: un acte molt pitjor, segons ells, que utilitzar la policia i els jutges per apallissar els ciutadans, primer, i després inventar informes i proves falses, i desenvolupar acusacions totalment faltades de rigor per empresonar, processar i condemnar els dirigents independentistes. Pitjor, també, que aplicar un 155 com el que el govern de Rajoy es va treure de la màniga, i violentar d'aquesta manera la voluntat ciutadana expressada a les urnes. El 6 i 7 de setembre no van ser cap lliçó de parlamentarisme, i encara menys d'elegància, però tampoc s'hi va veure altra cosa que una majoria absoluta imposant el seu criteri, com hem vist sovint al Congrés de Diputats. I complint, tot sigui dit, els programes electorals de les formacions independentistes en relació a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.

Tot això que acabem d'esmentar ens assenyala que els membres de la mesa del Parlament han estat sotmesos a un judici polític, com n'estem veient tants en els últims anys, a càrrec de l'exemplar justícia patriòtica espanyola: aquest deu ser el preu que Rubalcaba va advertir que l'Estat estava disposat a pagar per sufocar la insurrecció, en comptes de canalitzar-la per vies polítiques. No hi ha hagut sorpreses en les condemnes (inhabilitacions i multes), però sí paradoxes, o, com a mínim, aspectes dignes de menció. Per exemple, és curiós que hagin estat castigats Lluís Corominas, Lluís Guinó, Anna Simó i Ramona Barrufet, i que Mireia Boya, en canvi, hagi resultat absolta. Els condemnats van adduir que no sabien que desobeïen el Tribunal Constitucional; Boya, en canvi, es va reivindicar explícitament com a desobedient. Segurament el fet donarà peu, dins l'independentisme, a continuar les carregoses bregues internes sobre qui té la millor estratègia i sobre qui és més conseqüent, una de les paraules que s'han malmenat fins a convertir-la, en aquest cas, en sinònima de solemne i altisonant. Ara, el que de debò és incongruent és la comparació amb Carme Forcadell. Acceptant, com diuen els lletrats del Parlament, que es podia haver actuat d'una altra manera i que per tant sí que hi va haver desobediència i consciència de dur-la a terme, no s'explica que els membres de la mesa siguin castigats a inhabilitacions i multes, i en canvi qui era la seva presidenta ho sigui no per desobediència sinó per sedició, i li caiguin 11 anys i mig de presó. Però una de les característiques dels judicis polítics és, precisament, l'arbitrarietat.