Anamorfosi del PP

Les cares més visibles de la trama Púnica van posant cada vegada més en evidència el partit al qual deuen fama i fortuna

Mentre el presumpte cervell de l’anomenada trama Púnica de corrupció al PP de Madrid, un cert M. Rajoy, es mostra en públic ballant en una boda a Múrcia, les cares més visibles del cas van posant cada vegada més en evidència el partit al qual deuen fama i fortuna. Ara és Francisco Granados qui executa la seva particular estirada de manta i denuncia una (presumpta, sempre) entesa política i delictiva, i fins i tot eròtico-sentimental, entre els últims presidents de la Comunitat de Madrid, Ignacio González -ja empresonat, i per tant ja no presumpte- i Cristina Cifuentes. Al seu torn, Cifuentes anuncia que es querellarà contra Granados -que també ha passat, gens presumptament, per la garjola-. Això succeeix de manera simultània a les revelacions que es van produint dins l’altra gran trama de la corrupció pepera, la de la Gürtel, amb Correa, Costa, Crespo i el Bigotes en els papers dels tres tenors i el baríton.

Cal remarcar que els dirigents i col·laboradors del PP que han estat, estan o estaran aviat reclosos a la presó no es troben en aquesta situació per ser independentistes sinó per lladres: un matís important que cal tenir en compte cada vegada que algú, des del nacionalisme espanyol en general o des del PP en particular, recorda que Puigdemont és “un fugat de la justícia” sobre el qual pesen acusacions “de greus delictes”. El matís consisteix en el fet que els delictes presumptament comesos pels exiliats a Brussel·les i pels presos polítics d’Estremera i Soto del Real no existeixen ni s’han produït mai, mentre que els delictes perpetrats pel PP no tan sols han existit sinó que presumptament els estem pagant tots plegats de les nostres butxaques.

El PP comença a esfondrar-se per dintre i a base de denúncies creuades entre els seus mateixos membres

L’anamorfosi és aquella tècnica pictòrica que aconsegueix que, en un quadre, vegem una imatge o una altra de diferent segons la perspectiva o la distància des de la qual la contemplem. És una tècnica desenvolupada sobretot al segle XVII, època de Barroc espanyol, i que es complau amb la deformació de la realitat i l’engany de la percepció. El PP també té alguna cosa de subproducte barroc, enganyós i deformador, de tal manera que, vist des de lluny, sembla un partit polític liberal i demòcrata però, examinat una mica més de prop i amb un mínim d’atenció, resulta ser una cova de bergants i pocavergonyes que en el moment en què es comença a destapar el seu joc indecent no dubten a ficar-se el dit a l’ull entre ells i a denunciar que és el seu company qui ha fet trampes. Les rates saltant del vaixell, i tot plegat.

M. Rajoy pot ballar tant com vulgui i cridar a capítol tots els barons del seu partit abans que no puguin parlar per motius d’estratègia judicial, però la seva organització comença a esfondrar-se com ho fan totes les organitzacions corruptes, és a dir, per dintre i a base de denúncies creuades entre els seus mateixos membres. Ara bé, no tirem coets de celebració. El que va arribar a Itàlia després de la Tangentopoli va ser Berlusconi, el que li espera a Espanya després de la caiguda del PP és Albert Rivera.

Etiquetes

Més continguts de