Baltasar Porcel, deu anys
Dilluns va fer deu anys que va morir Baltasar Porcel, i el número rodó dona l'excusa per preguntar-se sobre la vigència de la seva obra. Les lamentacions més o menys apassionades, diguem-ho d'entrada, ens serviran més aviat de poc. Ara bé, és evident que, passats deu anys, succeeix amb Porcel el mateix que amb la majoria d'escriptors morts de la literatura catalana: se'ls negligeix o se'ls desconeix. La ciutadania catalanoparlant (incloc catalans, illencs i valencians) en sap, en general, poc, molt poc o gens de la literatura escrita en la seva pròpia llengua. Abans, això succeïa perquè la gent no havia pogut estudiar. Ara estudia tothom, però d'una manera tan misteriosa que, quan surten dels instituts –i fins i tot de les universitats–, no saben res. Aquesta frase (ho aviso perquè vivim temps en què s'ha d'avisar tot) és una caricatura i, per tant, no s'ha de prendre literalment. Però qui la vulgui entendre ja l'haurà entesa.
Això no vol dir que no tinguem una literatura i una indústria del llibre tan potents, plurals i interessants com la de qualsevol país europeu. Però el paper de referència cultural que se suposa que ha de fer la literatura en una societat, això no ho tenim. Ni amb Porcel ni amb altres il·lustres desapareguts recents. Penso per exemple en Josep Palau i Fabre o en Joan Brossa, de qui s'han celebrat recentment efemèrides: les celebracions no tan sols no les discutiré sinó que estic segur que s'han de fer, però no basten per si soles. El feminisme lluita per donar visibilitat a les escriptores, sobre les quals no és cap exageració dir que pesa un desconeixement encara més feixuc que el que afecta els homes: Mercè Rodoreda, però també Víctor Català, Irene Polo, Maria-Mercè Marçal o Montserrat Abelló. Els poetes vinculats a segells independents com Labreu a Catalunya, o AdiA o Lleonard Muntaner a Mallorca, posen l'accent en la vindicació dels anys setanta i primers vuitanta. Una altra vegada, tot això és necessari però tampoc és suficient. A banda dels especialistes, ¿hi ha algú llegint Llorenç Villalonga? Amb Josep Pla potser podem ser una mica més optimistes, però tampoc gaire. I Joan Fuster? I Jordi Sarsanedas?
En els seus últims anys, Porcel solia dir que el problema de la literatura catalana era que era un subsistema, és a dir, un sistema supeditat a un altre, el castellà. Aquesta és una part de la qüestió (que s'hauria d'afrontar evitant les bregues entre els d'un idioma i els d'un altre, que no serveixen per a res), però no tota. Diria que abans hi ha la qüestió de què fem nosaltres mateixos amb la nostra idea de cultura. Una pista: durant tot el Procés, que se suposa que aspira a la creació d'una República, la cultura ha brillat per la seva absència. Mentrestant, a qui no ho hagi fet, li recomano vivament que llegeixi novel·les de Porcel com 'Els argonautes', 'Cavalls cap a la fosca', 'Les primaveres i les tardors', 'El cor del senglar', 'Ulisses a alta mar' o 'Olímpia a mitjanit'. Hi descobrirà un escriptor extraordinari, del qual possiblement ja no sabrà prescindir.
