Precintat i ben precintat
En la seva fallida trobada amb el paquiderm Trump, Mariano Rajoy va tenir, durant la compareixença conjunta dels dos esperpents davant de la premsa, dos encerts involuntaris. Devia ser cosa del jet lag, perquè la veritat és que el president d’Espanya feia cara de descol·locat. El cas és que primer va dir que qui s’havia de pronunciar sobre la possibilitat d’una DUI era el Parlament de Catalunya, i no ell (ben cert), i després va forfollar alguna cosa com que esperava que, després de la jornada de diumenge, s’obri “una nova etapa”.
Pot estar tranquil Rajoy, perquè veurà aquest desig acomplert amb escreix. Òbviament no de la manera que ell voldria o s’imagina, però amb escreix. És més: potser ell, com que no pot llegir els diaris estrangers perquè no els entén i s’ha de concentrar en el Marca (“A por ellos, oé”), no se n’ha adonat, però de fet la nova etapa en la relació entre Catalunya i Espanya ja s’ha obert. I, gràcies sobretot a la manera com ha actuat el seu govern en aquests últims dies, duent a terme un estat d’excepció sense prendre’s ni la molèstia de decretar-lo, ja no té marxa enrere.
El primer requisit que ha de complir un estat del segle XXI envers els ciutadans és protegir les seves llibertats civils, no reprimir-les ni escamotejar-les com feien els estats del XIX, i és per això que molts catalans han descobert aquests dies que no poden continuar dins l’estat espanyol perquè no tan sols no els serveix sinó que els va en contra. Molts ja tenien aquesta consciència, però ara són molts més encara els que l’han adquirida, com es comprovarà quan els catalans tornin a votar. Aleshores serà quan Rajoy i tots els que l’acompanyen en el seu deliri nacionalista constataran que s’ha obert una etapa nova, i fins a quin punt és diferent.
Mentre Rajoy bovejava al costat de Trump, ahir mateix, després d’haver-se donat el gust de posar els Mossos sota el comandament d’un condemnat per tortures, l’estat repressor es donava el plaer afegit d’enviar-los a precintar col·legis electorals. I no a fer-ho de qualsevol manera, sinó amb precintes “inviolables” (sempre pensant en el mateix) i acordonant cada col·legi electoral en un radi de cent metres, unes mesures més adients per a l’alerta terrorista de 4 sobre 5 en què ens trobem i de la qual el govern d’Espanya ara mateix ni es recorda. Estan massa ocupats realitzant el somni més fosc i acaronat de les seves tristes vides, una croada patriòtica contra els catalans, i això els obceca fins al punt de no adonar-se que aquests precintes seran els segells que tancaran els sarcòfags de la història. Els sarcòfags dins els quals ells mateixos s’han ficat per donar-se voluntària sepultura com a demòcrates i com a governants, magistrats o fiscals simplement decents. La mateixa mena de sarcòfag, per cert, dins el qual es desfarà el llegat polític de Donald Trump, només que aquest serà daurat, i els altres, de tercera. Perquè encara hi ha classes, fins i tot entre els governants corruptes i totalitaris.
