De Gispert es deixa dur

Sembla que De Gispert s'hagi encomanat de l'agror i la intemperància que predominen

Núria de Gispert fa l'efecte de ser algú que, com tants altres, ha sucumbit a dos paranys: el del sobreescalfament i la degeneració del debat polític, convertit en una olla podrida d'insults i difamacions, i el de l'extrema facilitat que proporcionen les xarxes socials per difondre'ls. Dic que fa aquest efecte perquè De Gispert és una política veterana que, al llarg de la seva dilatada carrera, no havia protagonitzat mai episodis relacionats amb exabruptes ni sortides de to. Però va ser obrir un compte de Twitter l'any 2015 i d'aleshores ençà ha estat un no parar. Sembla que De Gispert s'hagi encomanat de l'agror i la intemperància que predominen en bona part de la política catalana i espanyola, i que no veu inconvenient a desfogar-se del malestar que això li causa a cop de tuits. Com fan, repetim-ho, tants altres ciutadans, només que ella no és una ciutadana qualsevol: és una presidenta del Parlament, i hauria de saber que aquesta condició li impedeix permetre's aquesta mena d'efusions. Ella, per tant, és la principal responsable de l'enrenou que ha causat el seu comportament.

En descàrrec seu s'ha de reconèixer que ha assumit la responsabilitat. Segurament de mala gana, però amb totes les conseqüències

En descàrrec seu s'ha de reconèixer que l'ha assumida, aquesta responsabilitat. Segurament de mala gana, però amb totes les conseqüències, retornant la Creu de Sant Jordi amb què havia estat distingida recentment. I això, assumir responsabilitats i fer algun gest de rectificació, ja és molt més del que es pot dir d'alguns líders polítics que s'han esquinçat les vestidures amb els tuits de Núria de Gispert i que en canvi són els primers i els més actius a l'hora d'intoxicar el debat públic amb un discurs que sovint es qualifica com a dur però que en realitat és profundament ofensiu i fals. Líders que no són presidents ni expresidents de res però que aspiren a ser-ho, i que transmeten cada dia, amb plena consciència del que fan, missatges incendiaris per intentar encendre la confrontació i l'odi (que després ells mateixos denuncien amb escarafalls de beata hipòcrita) entre la ciutadania.

La bona notícia la van donar les urnes el passat dia 28, i és que la ciutadania, majoritàriament, no es fa seus aquests missatges. Ni la necessitat d'aplicar un 155 urgent i perdurable a Catalunya, ni les mentides sobre l'escola i els mitjans públics catalans, ni les acusacions a Pedro Sánchez de tenir les mans tacades de sang, ni les comparacions entre els joves d'Altsasu (uns altres presos d'estat) i els etarres, ni les campanyes de desfer llaços grocs, ni els autobusos amb fotos de Junqueras i Puigdemont: tota aquesta immundícia no ha servit per evitar que els resultats del PP fossin catastròfics, i que els de Ciutadans i Vox els deixin en la irrellevància, en unes eleccions en què Rivera i Casado cridaven desaforats que Espanya es trobava en una emergència nacional i que hi estava en joc el futur dels fills, etc. Uns resultats que també els haurien d'haver fet fer un pensament, als líders de la ultradreta cridanera i insultant, i alguna autocrítica. Però això seria demanar-los l'impensable.

Més continguts de