El disputat vot dels cunyats
Qui no sap jugar quan les circumstàncies li són favorables, encara juga pitjor quan li són adverses. És el cas del trident de la ultradreta espanyola, que va tenir el seu moment d'esplendor (enganyós i fugisser, però el va tenir) amb les eleccions andaluses, que van despertar l'expectativa de possibles tripartits nacionalistes i d'extrema dreta en moltes altres comunitats i ajuntaments, i també, fins i tot, al govern d'Espanya. No han passat ni sis mesos, però, com se sol dir en aquests casos, sembla que hagi transcorregut una eternitat. Una eternitat durant la qual la fórmula andalusa s'ha mostrat fallida (l'actual govern de la Junta és del tot inoperant, a imatge i semblança dels diguem-ne líders que té al capdavant) i el PP, Ciutadans i Vox no han fet altra cosa que aprofundir en la seva lluita particular per apropiar-se del mateix espai polític, que el va dur als resultats obtinguts a les generals: fragmentació i desinflada per a tots tres, amb un càstig particularment dur per a qui hi tenia més a perdre, que era el PP.
Per a les municipals i les autonòmiques (les europees les han tractat amb el desdeny de sempre), la línia és la mateixa, però amb petites novetats. Rivera, el que va sortir menys perjudicat del 28-A, ha deixat de moment Pedro Sánchez de banda i s'ha concentrat encara més aferrissadament en la jugular de Casado, amb l'esperança d'aconseguir que Ciutadans li faci al PP aquell 'sorpasso' que en un altre moment Podem li havia de fer al PSOE, i que fa l'efecte d'haver de tenir un èxit semblant. Però fins i tot en el cas que ho aconseguís, a Rivera se li oblida un detall: ara que ha quedat clar als ulls de tothom que Ciutadans no és cap partit de centreesquerra, ni liberal, sinó un partit de dreta dreta, té el doble problema dels votants socialistes que un dia el van votar despistats però que ara tornen al PSOE i els que, posats a triar una opció d'aquesta naturalesa, s'estimen més apostar per la novetat de Vox, que els sembla més autèntica. Ciutadans, doncs, perd suports pel centreesquerra i per l'extrema dreta, i caldrà veure si el que li pugui arrabassar al PP compensa aquestes fugues.
El PP, per la seva banda, s'enfronta a un panorama en què, segons les enquestes, podria perdre feus històrics com Madrid o Castellà i Lleó, i acabar de perdre'n d'altres com el País Valencià i les Balears. Tots són llocs on el PP ha depredat –de forma presumpta o confirmada– diners públics durant molts d'anys, de manera que, si els perd, els anys daurats dels sobres plens de bitllets de 500 euros s'hauran acabat per molt de temps. La lluita és, doncs, per les coses de menjar, i això fa que els combatents hagin deixat una mica de banda (mai del tot, esclar) la sagrada unitat d'Espanya i s'estiguin concentrant més en la seva peculiar agenda social, que és la dels cunyats: lluita contra la petita delinqüència, contra manters i immigrants, protecció de les famílies i altres fantasies de pel·lícula de Charles Bronson. I als vots dels bons cunyats encomanen la seva ànima.
