Embrutiment i regressió a Espanya
EscriptorEspanya és un país que es troba a la cua de la UE pel que fa a educació (consultin les successives edicions de l’informe PISA, rebatejat per una consellera del Govern Balear de José Ramón Bauzá com a “informe Trepitja”), amb uns índexs alarmants pel que fa a fracàs i abandonament escolars. També pel que es refereix a precarietat laboral i desigualtat social. En aquest context empobrit i desculturitzat, milions de persones clamen ara perquè Ana Julia Quezada, assassina confessa del petit Gabriel, rebi la pena de mort. Possiblement són els mateixos que fa poc demanaven el mateix càstig per al criminal que va acabar amb la vida de Diana Quer, i que continuaran exigint la pena de mort per a qualsevol acte que es pugui considerar abominable. No sabem si són els mateixos, però en aquest país desigual i maleducat també hi ha milions de persones que consumeixen determinats programes de televisió porqueria (disfressats de periodisme rigorós) i continguts molt concrets i característics a les xarxes socials. Tampoc sabem si són els mateixos, però, segons els sondejos i els baròmetres, hi ha milions de ciutadans a Espanya disposats a votar opcions polítiques com més va més escorades cap a l’extrema dreta com ara el PP i Cs.
No és de cap manera casual que en tot el que s’ha referit al crim del nen Gabriel no hagi aparegut cap portaveu de la policia a donar-ne explicacions, i que en canvi ho hagi fet, fins a la nàusea, l’obscè ministre de l’Interior, José Ignacio Zoido, que ja ha superat en ignomínia fins i tot el seu predecessor en el càrrec, Jorge Fernández Díaz. Encara ho és menys que dijous hi hagi al Congrés un debat (a proposta del PP i de Cs, efectivament) sobre l’aplicació de la presó permanent revisable, eufemisme de la cadena perpètua, eufemisme al seu torn del somni obscur però tortuosament acaronat de la pena de mort. Les feres espoliades pels seus governants sense que se n’adonin (la culpa de tot és d’un tal Puijdemong) i alimentades amb hores i més hores de merda televisada, sense perdó de l’expressió, demanen sang, i el partit blau i el partit taronja competeixen aferrissadament per veure qui la serveix amb més promptitud i diligència, mentre tota la seva artilleria mediàtica dispara l’acusació de populisme contra els seus adversaris.
És també en aquest context que, avui mateix, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat Espanya per haver castigat amb pena de presó uns joves per haver comès l’antidemocràtic delicte d’injúries a la Corona, i que Amnistia Internacional emetia un altre informe que denuncia l’abús del delicte d’enaltiment del terrorisme que comet l’estat espanyol per reprimir la llibertat d’expressió, amb rapers i tuitaires com a receptors de càstigs que es volen exemplaritzants (vigila amb el que dius, etc.). La regressió d’Espanya cap a l’autoritarisme més descarnat causa escàndol internacional, però els partits que surten guanyadors a les enquestes no tan sols es troben perfectament còmodes en aquest escenari sinó que en són els principals instigadors.
