06/07/2020

Endurança i corrupció

2 min

A Espanya, la crisi del coronavirus ha tingut entre les conseqüències immediates que el paper de l'Estat s'hagi maximitzat, en el sentit que més persones que mai en depenen econòmicament. És previsible que aquesta mena d'engrandiment de l'Estat vagi encara en augment en els propers mesos, quan s'hagi de fer front als magres resultats d'una temporada turística que haurà transcorregut dins una certa ciclotímia: durant l'estat d'alarma es deia que seria nul·la, en aixecar l'estat d'alarma es va arribar a xerrar de molt bones previsions, i al final resultarà –pel que s'està veient fins ara– que serà això que dèiem, magra. Sigui com sigui, entre funcionaris, treballadors d'empreses públiques, jubilats, aturats, perceptors d'altres tipus de subsidis i, ara, treballadors en situació d'ERTO i plans per ajudar les empreses de determinats sectors (com el mateix turisme o l'automoció, i ara no entrarem a valorar si els plans són encertats o no), la quantitat de persones que han d'afrontar la immediatesa més crua (amb què faig la compra i afronto les despeses bàsiques) amb diners subministrats per l'Estat és més gran que mai.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El govern al qual li toca de gestionar una situació com aquesta té evidentment un problema extremadament greu al davant, però també la temptació del populisme, del paternalisme i d'un cert autoritarisme diguem-ne estovat, o fins i tot banal: és a dir, un autoritarisme que sigui acceptat per la majoria de la població sense arribar a percebre'l com a tal. Durant el confinament i l'estat d'alarma, vam poder notar aquesta paradoxa en tota la seva cruesa: per una banda, l'obediència era necessària per contribuir al bé comú protegint la pròpia salut i la dels altres; per l'altra banda, resultava desconcertant –i desencoratjador– veure com acceptàvem amb tanta facilitat la renúncia a llibertats ciutadanes fonamentals només perquè se'ns ordenava que hi renunciéssim. Va resultar que la dicotomia entre llibertat i seguretat tampoc no és cap debat maniqueu que es pugui resoldre apostant-ho tot al blanc o al negre. La pandèmia i els seus efectes, d'abast encara per determinar, apel·len sobretot a la idea d'endurança, de suportar els infortunis del regne, com avisa el llibre del Tao.

L'Estat amb els seus subsidis condicionarà les nostres llibertats col·lectives, i de cadascun de nosaltres depèn protegir les llibertats individuals, un cert espai propi per mantenir-les vigents. Tot això és encara més delicat en un estat com l'espanyol, en què la corrupció és sistèmica fins al punt que el cap de l'Estat –que, d'entrada, és un rei sorgint d'una casa reial corrupta– ha de sortir en defensa del Tribunal Constitucional dient que és el garant per antonomàsia de la democràcia (tothom qui ho vulgui saber sap que no és així). O en què un expresident de la Generalitat defensa les seves prebendes en forma de portes giratòries com la cosa més natural del món. La inseguretat que genera un estat així fa encara més perillós que la ciutadania en depengui tan directament i tan massivament com ara.

stats