L’ensurt de la fiscal
Hi ha dos elements singularment cinematogràfics en la denúncia pública que va fer ahir la fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, de l’assetjament que afirma que va patir divendres passat a la sortida del judici pel 9-N: la cigarreta i la versió doblada al castellà del seu relat. En realitat, la versió doblada es va cenyir als insults que va rebre a les portes del TSJC, que va oferir traduïts a la llengua de tots els espanyols per tal que en el món civilitzat es poguessin fer càrrec de la violència verbal que havia patit. “Feixista/ Fascista ”, “Ves-te’n fora de Catalunya / Vete de Catalunya ” i “Merda/ Mierda ” van ser alguns dels improperis que la fiscal en cap va desgranar en versió bilingüe per a aprofitament i instrucció de la ciutadania estupefacta. Així mateix ens va posar els pèls de punta assabentar-nos que havia estat increpada per un noi d’uns 24 anys (“Podia haver estat el meu fill”, va sospirar), i que això la va fer “témer per la seva integritat física” perquè “mai havia vist una mirada d’odi com aquella”. Són fets sens dubte reprovables i ja ens imaginem que a tota una fiscal en cap no se la pot mirar segons com, però també inferim de les seves paraules que Magaldi no freqüenta certs locals de restauració del centre de Barcelona, on abunden els cambrers que obsequien la clientela amb mirades capaces de travessar les parets d’un búnquer. Als motius per donar-se per agredida va afegir-hi la dada certament rellevant de ser “una persona conegudíssima, no solament pel meu meravellós pentinat: soc la fiscal en cap de Barcelona”. I va rematar la declaració donant les gràcies al fiscal Sánchez Ulled, que, segons ella, “divendres ens va tornar la dignitat a tots els fiscals”. No sabíem que l’haguessin perduda, però si era així, ben retornada sigui. Suposem que es referia a aquell moment del seu al·legat en què Ulled va demanar al tribunal que tingués en compte “els somriures i les mirades” que els acusats i alguns testimonis havien intercanviat en certs moments del judici.
La cigarreta no la va exhibir la fiscal en cap durant la roda de premsa d’ahir, sinó que la portava a la mà en el moment que es va produir el funest espectacle, i va ser armada únicament amb ella i amb un mig somriure entre picardiós i matador que va plantar cara (“per dignitat”, va aclarir) als capsigranys que la insultaven. Aquesta cigarreta ens parla d’una fiscal practicant de la incorrecció política (de la incorrecció judicial), perquè és prou sabut que les persones conegudíssimes com ella fa anys que eviten ser retratades consumint tabac, per no donar mal exemple a les criatures i a la societat en general. I ens remet a una època del cinema en què gairebé tots els personatges fumaven, però molt especialment els durs de la pel·lícula. De fet, diríem que la cigarreta, i la traducció dels renecs al castellà, situen la fiscal Magaldi com una esplèndida rèplica femenina i actualitzada del personatge de Charles Bronson al film Jo sóc la justícia, i esmento aquest títol sense segones intencions.
