VISCA EL SISTEMA

Iturgaiz, torna l'home

Pablo Casado ha demostrat massa vegades que no arriba al mínim nivell exigible

Després de bastant de temps, Pablo Casado ha tornat a aconseguir convertir-se en centre d'atenció, i ho ha tornat a aconseguir amb un error. Carregar-se manu militari el líder del PP basc, Alfonso Alonso, per moderat, i canviar-lo per un d'exaltat, i que a més ve ressuscitat del panteó menys insigne de la dreta més extrema i furiosa, com és Carlos Iturgaiz, és una cosa que pot divertir una estona els hooligans del periodisme ultranacionalista que abunda per les Espanyes, però a la vegada és, evidentment, una maniobra grollera i maldestra que retrata els seus autors com el que són. Si és cert (i ho és) que la política la fan persones, és necessari tenir en compte el fet que determinades persones puguin no reunir les capacitats intel·lectuals necessàries per tirar endavant la tasca que tenen encomanada. Que els faltin llums, vaja. Aquest és exactament el problema de la cúpula actual del que encara és el partit polític més poderós d'Espanya. Pablo Casado ha demostrat massa vegades, a pesar de tota la seva arrogància (o precisament també a causa d'ella), que no arriba al mínim nivell exigible, i a més s'ha envoltat de persones que no li puguin fer ombra. És a dir: un equip que, lluny de poder ajudar el líder a tapar aquest dèficit d'intel·ligència, el fa més evident perquè encara són més limitats que ell. Iturgaiz és un altre que encaixa dins aquest perfil, que també és el de Teodoro García Egea; Cayetana Álvarez de Toledo (orgullosa d'haver obtingut els pitjors resultats electorals de la història del PP a Catalunya); la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso, o la diputada balear Margalida Prohens, que dimarts passat semblava a punt d'explotar d'alegria pel fet de tenir ocasió de prendre la paraula al Congrés i plantejar-li una pregunta a Pablo Iglesias amb les càmeres d'Espanya filmant-la. Algunes d'aquestes persones ni tan sols en són conscients, però totes són filles –políticament– de José María Aznar i la seva FAES. Amb una diferència: Aznar també és un obcecat, però posseeix un cert tipus d'intel·ligència conspirativa que, unida a una absència total d'escrúpols, l'ha fet surar en política durant tots aquests anys. Els abans esmentats, en canvi, no arriben a tant.

Iturgaiz s'ha estrenat com a candidat fent el que era previsible: declaracions bombàstiques al programa de ràdio de Jiménez Losantos, afirmant que torna per plantar cara al govern fasciocomunista (nou insult) de Pedro Sánchez i convidant l'electorat de Vox a votar-lo a ell, que al cap i a la fi serà el candidat conjunt de PP i Ciutadans, un mort ressuscitat liderant uns altres cadàvers. És a dir, fent una crida al vot útil de les dretes extremes, les extremes dretes i les ultradretes, i abandonant per complet tot el que pugui ser vot liberal, o assemblar-se a algun tipus de conservadorisme moderat. Aconsegueixen així deixar tot el centre espanyol al PSOE de Pedro Sánchez, i al País Basc, al PNB d'Urkullu. I per descomptat fer créixer (o com a mínim reforçar) les aspiracions de Vox. Enhorabona, una vegada més.