Justos per pecadors

El govern de Catalunya encara és a temps de rectificar l'ordre de fer tancar les activitats culturals, i cal esperar que ho faci, perquè no té sentit. Està activa una campanya (#CulturaSegura) que aquests dies ha tingut prou repercussió a les xarxes, impulsada per professionals del sector, que els administradors públics no haurien de desoir. De fet hi ha qui ha ironitzat sobre el paper cada vegada més exagerat de Twitter en la política i la gestió de la cosa pública, com el director de la Sala Beckett, Toni Casares, que ha fet un tuit que diu: “Com que, pel que sembla, Twitter és l'únic canal que atén el Govern, ho demanaré per aquí: ¿s'autoritza la Sala Beckett (que no és una discoteca sinó un teatre, que és un lloc on uns actors fan coses i una gent els mira) a mantenir l'activitat amb totes les mesures de seguretat?” La comparació amb una discoteca no és gratuïta, atès que (per bé que s'ha ordenat també el tancament de l'oci nocturn) segueix havent-hi més indulgència, a l'hora de dictar restriccions, amb l'hostaleria que no pas amb la cultura. Anar a beure i fumar a una terrassa (sense mascareta i, sovint, sense distància de seguretat) no té cap problema; assistir a un concert o a una obra de teatre, o anar a veure una pel·lícula a una sala de cinema, per contra, és una activitat perillosa. Els polítics –tant de la Generalitat com de l'Ajuntament de Barcelona– diran que no és la seva manera de pensar, i tots estem segurs que no ho deu ser, però el resultat és aquest. És cert que quan s'han de gestionar situacions com una pandèmia és inevitable que es produeixin incoherències, paradoxes i contrasentits. Però n'hi ha algunes, d'incoherències, que a més generen greuges comparatius. I aquest és el cas.

Per si fos poc, del contrasentit a l'absurd hi ha una passa, i l'absurd ha vingut quan hem entrat a judicialitzar la pandèmia, és a dir: que alguns jutges senten la necessitat de dir-hi la seva i dictaminar si les decisions dels governants els semblen correctes o incorrectes. Enmig d'aquest Cafarnaüm, és bo escoltar el parer dels epidemiòlegs, que són els experts i que, tot i que són consultats pels polítics, no sempre són escoltats com pertocaria. El doctor Antoni Trilla, cap d'epidemiologia de l'Hospital Clínic, ha estat clar sobre l'assumpte: “El risc de transmissió és baix als espectacles culturals a l'aire lliure i on es compleixen les mesures de seguretat [...]. El risc és més controlat en un espai amb entrada ordenada com és el Grec que no pas a les terrasses o a les platges, on depèn de cadascú mantenir o no la distància de seguretat”. El problema, segurament, és més de fons: i és que tenim tan interioritzada la idea que l'economia depèn directament del sector serveis, i també la idea que la cultura no és cap activitat econòmica digna d'aquest nom, sinó una espècie de lleure per a gent una mica rareta, que s'acaben produint situacions com aquesta. I així ens va com a societat, fins i tot sense pandèmies pel mig.