21/07/2020

El motor és la indignació

2 min

Dilluns els Mossos van tornar a fer gala del gust que troben a aporrinar manifestacions d'independentistes (també hi ha alguns independentistes amb afició a fer-se aporrinar pels Mossos, tot sigui dit), amb motiu de la visita de Felip VI i Letícia a Poblet. Vam poder veure també com, en canvi, els manifestants de Vox eren gentilment convidats per la policia a acostar-se a saludar els seus monarques, i com aquest personal (la ultradreta nacionalista espanyola) són pràcticament els únics que encara tenen ganes de fer-se fotos amb un rei, tornem a dir-ho, fracassat. Que Joan Carles era un xoriço és una informació que diríem que tots els republicans ja teníem contrastada per diverses fonts públiques i solvents; els que ara se n'exclamen i en fan espants són només els que li han fet de camarlencs durant tota la vida, i ara s'esqueixen hipòcritament les vestidures. A l'emèrit, tanmateix, li reconeixerem sempre un cert sentit –o instint, si ho voleu– de la supervivència política i institucional que el va salvar de convertir-se en una caricatura com la del seu fill, titella de l'extrema dreta i la dreta extrema des del 3 d'octubre de 2017.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Parlant del 2017 i de Vox, el partit que més va fer per estendre el coronavirus a Madrid el 8 i 9 de març passats torna a exercir l'acusació particular en un judici. En aquesta ocasió és al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), i els acusats són els membres de la mesa del Parlament de l'any del referèndum, a més de la diputada de la CUP Mireia Boya. Vox, per cert, ha retirat contra aquestes persones l'acusació d'organització criminal (amb pena de 12 anys de presó), i sembla que es conforma amb les penes sol·licitades pel ministeri fiscal, de sanció econòmica i inhabilitació per exercir càrrecs públics. Cal que anem alerta a no normalitzar determinades coses: als tribunals, el lloc que correspon als partits d'extrema dreta són els bancs dels acusats i no els de l'acusació. La mesa d'un Parlament, per altra banda, com el seu president o presidenta, no haurien de ser mai processats, en democràcia, per haver exercit les seves funcions. I molt menys condemnats i ja no diguem a presó, com en el cas de Carme Forcadell.

La indignació (lògica i fins i tot necessària) que provoquen fets i situacions com aquests són, actualment, el motor que li queda actiu a l'independentisme. Retronen encara les paraules d'Oriol Junqueras fet un milhomes a TV3, mentre Carles Puigdemont publica el primer lliurament d'unes memòries que deurem a la ploma egrègia del periodista Xevi Xirgo, i en les quals dirà el que li convingui. Tots dos anuncien ara una espècie de reconciliació, un moviment el contingut del qual deixarem als processòlegs, però que des de fora sembla un intent d'evitar la desmobilització de l'electorat independentista. Lògica, també: després del comportament que han tingut els seus partits durant els darrers dos anys i mig, l'al·licient que té ara com ara un independentista per anar a votar és que no governin els altres. I, per si sol, no és un bon al·licient.

stats