Publicitat
Publicitat

Ni lliures, ni netes, ni res

La decisió de mantenir la presó per a Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart és un insult a l’estat de dret

El país democràtic més proper a Espanya (més proper políticament que geogràficament) que ara mateix també té presos polítics és Turquia. En contraposició, tenim les paraules de la periodista canadenca Naomi Klein de fa tot just un mes, quan, de visita a Barcelona, va declarar que li resulta impossible d’imaginar Justin Trudeau, primer ministre del Canadà, fent empresonar els líders polítics independentistes del Quebec. Klein va afegir, a continuació, que si tal cosa succeís significaria la separació immediata del Quebec i el col·lapse del Canadà com a país.

Turquia i Espanya també tenen en comú haver estat dos països que han generat molta controvèrsia entre partidaris i detractors de la possibilitat que ingressessin a la UE, entre altres motius per la seva dubtosa qualitat i credibilitat democràtica. Turquia finalment no ha arribat a entrar dins el poc selecte club europeu, però Espanya sí que ho va fer, amb els resultats coneguts. Contra les eurocrítiques catalanes, els dirigents europeus s’escuden en el seu doble paper salvífic: d’una banda, fa uns anys va rescatar el sistema financer espanyol (i, per tant, català) de la seva pròpia corrupció i ineficiència, amb la inestimable col·laboració de tots nosaltres i dels més de seixanta mil milions d’euros que hem immolat en l’operació. I de l’altra, pel que fa a l’anomenada crisi catalana, el paper d’Europa ha consistit a evitar, per la mateixa pertinença d’Espanya a la UE, que en els últims mesos hi hagués morts a Catalunya. El paper d’Europa en relació a Espanya consisteix, en resum, a salvar-la d’ella mateixa, i amb això, Juncker, Tusk, Tajani i tota la cort d’eurojerarques sens dubte consideren que ja fan prou i massa.

L'objectiu de retirar les euroordres és treure-li arguments electoralistes a Puigdemont

Ja que parlem d’Europa, al jutge Pablo Llarena se li ha acudit ara suspendre les euroordres de detenció contra el president Puigdemont i els consellers exiliats, amb perdó. Contra el que pugui semblar no es tracta de cap gir de guió, sinó d’un perfeccionament de la trama de l’esperpent en la qual vivim immersos. Camuflat en la fullaraca retòrica d’un “delicte de naturalesa plurisubjectiva”, l’objectiu consisteix a treure-li arguments electoralistes a Puigdemont i, sobretot, a impedir que la justícia belga hagi d’acabar ensenyant a Espanya quina cosa són una justícia independent i el respecte per la separació de poders. Mentrestant, la decisió de mantenir la presó per a Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart, i els arguments en què se sustenta, són un insult a l’estat de dret i a la sensibilitat de qualsevol persona decent. El magistrat Llarena ja va avisar que el Suprem no és l’Audiència Nacional: es va oblidar d’aclarir que és pitjor, perquè és molt més hipòcrita.

Rajoy demà presidirà els actes d’aniversari de la mateixa Constitució que ell i el seu partit de presumptes lladres han vexat fins molt més enllà de qualsevol límit imaginable. Ell va prometre unes eleccions netes i lliures, i no seran una cosa ni l’altra. Ni tan sols seran exactament unes eleccions. Però siguin el que siguin, les guanyarem.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT