14/02/2018

No és país per a rancúnies

2 min

EscriptorL’espectacle de la picabaralla entre Junts per Catalunya i ERC per la investidura només serveix per posar a prova la paciència dels seus votants. Cadascuna de les parts presumeix de saber millor que l’altra què volen aquests votants, però gosaríem afegir que a tots sembla que se’ls escapa que el primer que deuen desitjar aquests votants és que els seus representants electes no els decebin. Això està a punt de succeir fins i tot abans que comenci aquesta legislatura que de moment té, i a això s’agafen, el rellotge aturat. El rellotge parlamentari potser sí que està aturat, però no el rellotge de la ciutadania, que és el que marca de debò l’hora d’un país.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Cada dia que passa sense que es formi govern és un tret al peu per a les institucions d’autogovern que s’afirma que es volen recuperar. Dit d’una altra manera, en el moment actual qui dia passa 155 empassa, i valgui el magre rodolí. L’únic que treu rèdit d’aquesta situació encallada i encanallada és el presumpte delinqüent M. Rajoy, que no té cap pressa a deixar de ser el president de Catalunya mentre es permet bromes macabres al Congrés equiparant (en resposta a Gabriel Rufián) els anys de la Guerra Civil amb els del tango, per concloure que “no estaba nada mal”.

Mentrestant, les formacions guanyadores de les eleccions del 21-D aprofundeixen, amb el pretext de la investidura de Puigdemont, en rancúnies que són antigues i molt llargues, especulant fins i tot amb la repetició de les eleccions, cosa que seria un error garrafal per a l’independentisme i el republicanisme. Ahir, al digital El Crític, el mestre Julià de Jòdar afirmava, en entrevista amb Antoni Trobat: “Les nostres elits no han cregut en el poder de la gent”. Això és cert si es mira per un costat, però, mirat per un altre, sembla que estiguin decidits a abusar-ne. I fa de mal dir quina de les dues possibilitats pot resultar més decebedora.

Contra aquells que solen acusar l’independentisme de practicar el pensament màgic, cal recordar que els ciutadans de Catalunya han dut a terme, en els últims anys i especialment en els últims mesos, fets i accions que, no fa tant de temps, haurien semblat producte d’una fantasia al·lucinada. Fer-ne la llista seria massa llarg per a un article com aquest, però només la votació de l’1-O, amb tot el que va succeir abans, durant i després d’aquesta data, representa la mobilització ciutadana més important, més ben organitzada i més impecablement pacífica i democràtica que s’ha vist a Europa en molt de temps. Això no va poder evitar que hi hagi presos i exiliats, però va aconseguir que Catalunya es convertís en qüestió prioritària dins les agendes internacionals i va fixar els termes del conflicte amb Espanya amb una claredat i una rotunditat insòlites en l’etapa posterior a la dictadura franquista. Després d’unes eleccions sota estat camuflat d’excepció i tanmateix amb un 82% de participació, l’últim que poden fer ara els que es veuen imbuïts de responsabilitat històrica és malbaratar-la en trifulgues antigues i/o de consum intern entre dirigents.

stats