VISCA EL SISTEMA

El primer soldat

L'exèrcit és una altra cosa que també paguem nosaltres, a pesar que molts preferiríem no fer-ho

El dictador Franco es va sentir molt pagat i satisfet d'una inscripció que hi ha a la catedral nova de Salamanca, i que diu (en llatí, per donar-hi més solemnitat): “Generalissimo Franco, miles hispanus gloriosus”. A Franco, però, només li podia agradar que l'anomenessin d'aquesta manera perquè se li escapava la veritable traducció de la frase. En llatí, miles vol dir soldat, efectivament, però miles gloriosus no es tradueix com a soldat gloriós, com es podria pensar, sinó com a soldat fanfarró. Aquest és el sentit irònic que té en llatí l'adjectiu gloriosus aplicat a les persones, i en particular als soldats: que es glorieja, o braveja o presumeix, de ser valent, o de fets i qualitats reals o suposats, segons el DIEC. Ho va deixar per a la posteritat el dramaturg llatí Plaute, que té una comèdia titulada justament així, Miles gloriosus, traduïda al català per Marçal Olivar dins la prestigiosa Col·lecció Bernat Metge. El protagonista és un soldat tan fanfarró (i curt) que fins i tot els esclaus se'n riuen d'ell sense dissimular gaire, o gens.

El general Villarroya, que surt cada dia a amollar una arenga a la ciutadania perquè es pensa que Espanya està en guerra contra un organisme microscòpic, ens va fer saber que el rei Felip VI ha posat a disposició la seva guàrdia reial en la lluita contra el coronavirus. La qual cosa demostra “una vegada més”, segons el general Villarroya, que Felip VI és “el primer soldat d'Espanya”. Miles hispanus, per tant, i si li ho preguntéssim, segur que Villarroya no dubtaria a dir que sa majestat el rei també és gloriosus.

El rei ho deu ser, de fanfarró, per “posar a disposició” dels ciutadans una cosa que ja és nostra, perquè la paguem

Ho deu ser, de fanfarró, per “posar a disposició” dels ciutadans una cosa que ja és nostra, perquè la paguem fins al darrer cèntim. No insistirem ara en el descrèdit i la degradació en què ha caigut la Corona espanyola, amb els seus escàndols de corrupció en complicitat amb una dictadura sanguinària com la de l'Aràbia Saudita. Però sí (perquè ja es veu que va per llarg, i que en menjarem fins que no acabi la crisi) en l'error colossal que representa situar les forces armades en el primer pla de la comunicació de les mesures per fer front a l'emergència sanitària. Que hagi de sortir el cap de l'estat major de la defensa (Jemad, en diuen a les Espanyes) a donar el parte adreçant-se als ciutadans com si fóssim la seva tropa, no tan sols és molest per a molta gent sinó fins i tot ofensiu (m'hi incloc). L'exèrcit és una altra cosa que també paguem nosaltres, a pesar que molts preferiríem no fer-ho i que aquesta part dels nostres impostos es dediquessin a investigació i recerca científica, l'eterna prioritat desatesa per governs de tots els colors fins i tot en situacions com aquesta. I no, dir això que acabo de dir no és demagògic. Sí que ho són les ocurrències d'un que es pensa que mereix atenció perquè apareix davant dels altres amb el pit carregat de ridícules medalles, en temps que es requereix vertader coratge. Un tipus de coratge que no tan sols no té res a veure amb els uniformes, sinó encara menys amb els galons i les armes.