Publicitat
Publicitat

Rajoy, pròfug de la justícia belga

Ha quedat l’evidència que la causa judicial contra els polítics catalans i contra els ciutadans Sànchez i Cuixart és una causa política

Quina és la paraula adequada per denominar un règim en què hi ha dirigents polítics empresonats i d’altres que s’han vist obligats a anar-se’n a un país estranger i que es poden moure lliurement arreu del món però que no poden tornar al seu país perquè serien detinguts? Exacte, se’n diu règim autoritari, i això per escollir l’opció més suau i políticament correcta. Tant d’acusar els adversaris de ser bolivarians i resulta que el que més s’assembla a Maduro, dins d’Europa, és M. Rajoy.

I quina és l’expressió per qualificar un estat que es diu de dret i que té un sistema judicial capaç de mobilitzar el sistema judicial d’un altre país amb una ordre internacional de detenció basada en acusacions falses i que després es veu obligat a retirar-la per motius de càlcul polític, amb les consegüents molèsties i perjudicis per al país receptor de l’ordre? Doncs un estat de dret gens fiable i en mans d’autèntics irresponsables, per tornar a dir-ho de la manera més fina. El fet és insòlit i ignoro si està previst en cap mena de normativa internacional i si existeix la possibilitat de castigar-lo amb algun tipus de sanció, però també és tan greu que els jutges que n’han estat responsables (Lamela i Llarena, l’una per haver cursat l’ordre i l’altre per haver-la retirat) haurien de ser inhabilitats i no poder tornar a exercir la magistratura.

Els que han fugit d’una justícia independent i pròpia d’un estat de dret són ells

És la mena de coses que passen quan la separació de poders ha estat abolida i la justícia actua estrictament al dictat dels interessos polítics del govern i dels partits que el sostenen, en aquest cas el PP, Cs i el PSOE (amb el PSC inclòs). Si se’ls preguntés, és ben possible que tant Lamela com Llarena afirmessin ben convençuts que no han rebut cap mena de pressió i que han actuat en lliure exercici de les seves funcions, i fins a un cert punt no estarien mentint: un bon esbirro no necessita rebre ordres per saber què vol l’amo i anticipar-s’hi amb tota diligència.

Sigui com sigui, Llarena es va trobar en la disjuntiva de caure en un ridícul estrepitós o esperar a caure en un ridícul catastròfic, és a dir, entre desmuntar ell mateix el tinglado o esperar que el desmuntés la justícia belga. Ha optat pel mal menor, cosa que se li ha d’elogiar, perquè els nacionalistes espanyols no acostumen a saber fer-ho, però el resultat és el mateix: a la vista de tothom que la vulgui veure (i aquí tothom vol dir el món sencer) ha quedat l’evidència que la causa judicial contra els polítics catalans i contra els ciutadans Sànchez i Cuixart és una causa política, en què es persegueixen persones per delictes d’opinió. Exactament el que succeeix (seguirem sent suaus) en tots els règims autoritaris.

Rajoy i els seus camarades, del seu partit i dels que li fan costat, poden repetir tant com vulguin que Puigdemont i els consellers que són a Brussel·les són pròfugs de la justícia. Però qui ha fugit d’una justícia independent i pròpia d’un estat de dret són ells. Ves que un dia no s’hagi d’emetre contra ells una ordre internacional de cerca i captura.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT