La revolta de les 'kellys'

Hi ha hagut, sobretot en els últims deu anys, una feina tenaç i meticulosa d'anul·lació de les dites classes treballadores, o populars, com a tals classes. És un projecte que té l'autoria intel·lectual dels poders econòmics i empresarials, i l'execució a càrrec de diversos braços polítics, tot i que destaquen amb llum pròpia els governs d'Espanya presidits per Mariano Rajoy. La reforma laboral del 2012, la Lomce o 'llei Wert' del 2013, la reforma fiscal del 2014 o la llei de seguretat ciutadana, més coneguda com a 'llei mordassa', del 2015 configuren un entramat legislatiu que persegueix, com és obvi, diversos objectius, però un dels principals és el que estem comentant. Unes classes treballadores sotmeses a unes condicions laborals d'extrema precarietat (segons la recepta tradicional de 'lentejas: lo tomas o lo dejas'), amb poques o nul·les expectatives de millora, poc i mal educades a l'escola i amb molt escasses possibilitats (ni tan sols aspiracions) d'accedir a estudis superiors, acabades de deseducar i intensament desinformades a través de les xarxes socials i d'unes televisions deliberadament infames, i políticament desactivades i desmobilitzades, ja sigui per la por o per la manca total d'interès (i de capacitat de comprensió) dels assumptes de la vida pública. Tot això s'ha fet expressament, i val a dir que hi han reeixit prou. La gent, si se li donen cops de bastó damunt les costelles i petites pastanagues (però no gaires ni massa gustoses) per anar tirant, es torna majoritàriament dòcil i fàcil de dur cap allà on convingui.

Per això són tan importants moviments com els de les 'kellys', el sobrenom o nom de guerra que s'han posat a elles mateixes les cambreres d'hotel, representatives com poques dels excessos del sistema propiciats per lleis com les esmentades. Les vagues i les concentracions que les 'kellys' han protagonitzat aquest cap de setmana poden semblar petites segons com es miri, però són molt valuoses, i encara més tenint en compte les amenaces de quedar-se al carrer que havien rebut en cas que se'ls acudís mobilitzar-se (les amenaces, quedi clar, no procedeixen mai directament de l'amo, sinó d'un altre empleat que troba un plaer especialment gratificat en el fet de manar una mica, també a canvi de quatre duros: és la condició humana). Les coaccions no les han aturat i s'han organitzat, han cercat cobertura sindical, han fet vaga, han protestat i han posat en evidència els abusos de la indústria turística. Que no és poca cosa, molesti a qui molesti. Idealitzar-les i fer-ne discursos carregats de cites dels pensadors de capçalera, com fa bona part de l'esquerra, és tan inútil o contraproduent com enfotre-se'n, com fa bona part de la dreta. I bé, val la pena recordar que el mestre Josep M. Benet i Jornet té una obra de teatre, 'Revolta de bruixes', amb una història que fa pensar molt en la de les 'kellys' i que va tornar a muntar-se fa només un parell de temporades al Lliure, perquè es manté tan vigent com quan va ser escrita.