‘Somos la izquierda’
EscriptorEl PSOE, a través del portaveu de la seva executiva, Óscar Puente (un altre indiscutible exemplar de la mena de personatges perfectament irrellevants que tota una generació, que és la meva, està donant a la política), ha anunciat que els socialistes estarien disposats a donar suport a la impossible investidura d’Inés Arrimadas com a presidenta de la Generalitat. A la pràctica, cal sobreentendre que arribat el cas el PSOE dona per fet que seria el PSC el que fes la feina bruta de promoure amb el seu vot una presidència de l’ultranacionalisme espanyolista per a Catalunya, i no seria sorprenent que ni tan sols s’haguessin molestat a informar Miquel Iceta d’aquest plantejament. Al cap i a la fi, el líder dels socialistes catalans, per la seva banda, ja ha anunciat la seva predisposició a votar a favor del candidat de Cs a la presidència del Parlament, José María Espejo-Saavedra, de qui podem dir el mateix que d’Óscar Puente (els personatges irrellevants són intercanviables, per damunt i al marge de les sigles dels partits als quals pertanyen). Iceta va repetir durant la campanya que no faria presidenta Inés Arrimadas, però al PSOE fa temps que saben que a Iceta no cal prendre-se’l gaire seriosament.
Sembla que tota la família socialista, tant l’espanyola com la catalana, ha decidit acollir-se a la definició del socialisme que va encunyar en el seu dia el també socialista (i corrupte) italià Bettino Craxi: “Socialisme és allò que fem els socialistes”. Fa temps que els veiem fer coses ben estranyes: els socialistes espanyols, per exemple, es van matar aferrissadament entre ells fins que van aconseguir dur Mariano Rajoy a la presidència del govern d’Espanya, i pel camí van defenestrar amb idèntic fervor el seu secretari general, un Pedro Sánchez que a continuació va protagonitzar una bella epopeia de superació que ha acabat servint per retornar exactament allà on era abans, només que pitjor (també més irrellevant que mai). Els socialistes catalans, mentrestant, amb prou feines han aconseguit salvar els mobles electorals, al preu de veure’s abandonats per bona part dels seus dirigents i militants històrics i de convertir-se en una (en altre temps) inesperada reencarnació de la Unió de Duran i Lleida.
Però falta el darrer capítol d’aquest serial, que és la confluència dels socialistes amb Cs, mentre Cs els va absorbint votants una elecció rere una altra. La pretensió d’investir Arrimadas a Catalunya és absurda perquè no sumen, però el combinat de socialistes i extrema dreta ja té una experiència prèvia d’investidura sense sentit perquè tampoc sumava (la del susdit Pedro Sánchez), de manera que l’experiment tampoc els vindria de nou. Deuen ser assajos previs al que podrien acabar fent el dia que el PP decaigui prou i que ells finalment sumin: un govern d’Espanya amb Pedro Sánchez de president i Albert Rivera de vicepresident. O a l’inrevés, qui sap. Amb socialistes com aquests, qualsevol cosa és possible mentre no sigui res progressista ni d’esquerres.
