Trencar el sostre de la gàbia
La via eslovena. Catalunya s’ha erigit en subjecte polític davant del món i comença a conquerir reconeixement. El president de la Generalitat ha buscat carregar de legitimitat un mandat de la ciutadania que queda assumit i immediatament suspès, a la recerca dels suports necessaris per fer-lo efectiu. ¿Necessitava més legitimitat que la que ja tenia, aquest mandat? Als ulls de la comunitat internacional sí, i això és el que va aconseguir ahir el president amb el seu gest de distensió. Desescalar, en diuen ara.
No va ser un discurs vibrant ni lluït, però va ser intel·ligent i valent. No s’hi valen les primeres reaccions, cal rumiar-lo i pair-lo. Ens hem d’acostumar a recordar que ja no parlem només entre nosaltres ni ens adrecem tan sols a la paret sorda i cega de l’estat espanyol, sinó que ara parlem també al món i amb el món, perquè el món ens escolta. Erigir-se en subjecte polític vol dir això, per començar. Tota la primera part del discurs, en què es resumia com s’ha arribat a la situació actual des de la Transició fins aquí, amb especial èmfasi en els últims dotze anys amb la proposta i la trituració de l’Estatut, era feixuga per als que ens sabem la història, però necessària per situar l’opinió internacional en el context i les raons del conflicte. El missatge conciliador cap a la ciutadania espanyola, en castellà, era també necessari per deixar clar que el nacionalisme agressiu i supremacista, a l’inrevés del que va sostenir Arrimadas en una intervenció pobra i etnicista, és el nacionalisme espanyolista. I la suspensió de la declaració, després d’haver assumit el mandat del poble expressat en referèndum l’1-O, és una manera difícilment objectable d’obtenir reconeixement internacional.
De vegades només saps que l’encertes quan veus que l’adversari s’equivoca. En els moments immediatament posteriors a l’al·locució de Puigdemont, el govern espanyol es quedava sol en considerar-lo com la declaració unilateral que justifiqués l’aplicació del 155, la suspensió de l’autonomia i el desplegament de l’exèrcit, mentre se succeïen les reaccions positives arreu d’Europa envers l’actitud i el missatge del Govern. Si ara el govern d’Espanya continua escalant després que el govern català hagi desescalat, perd absolutament tota raó, fins i tot la d’estat. L’única resposta que li val a Espanya ara és acceptar el guant de negociació que se li ha llançat, i això equival a reconèixer Catalunya, tornem-ho a dir, com a interlocutor, i per tant com a igual i com a subjecte polític. Ara sí que Rajoy està acorralat. Per això el de Puigdemont ha estat un moviment intel·ligent. I valent perquè ha trencat el sostre de la gàbia estatal i situa el conflicte al nivell que li correspon: internacional i, molt concretament, europeu.
És el moment de renovar la cadena de confiança que Puigdemont va demanar en el debat de la qüestió d’ídem, i que la CUP i tots els que es varen sentir desil·lusionats ahir entenguin que ara més que mai és el moment de la màxima unitat. Hem saltat la paret que ens aïllava del món, i avui som molt més a prop que ahir de la plena llibertat.
