Virus nacionalista
Escoltant les primeres intervencions al ple del Congrés de Diputats, era perceptible que el que havia de ser una sessió monogràfica sobre com afrontar l'emergència del coronavirus es convertia en una covada reedició del debat clàssic sobre el ser de España. Hi ha un fenomen que es produeix a Espanya de forma recurrent, i és que hi ha uns nacionalistes que no dubten a titllar de nacionalistes els que no pensen com ells. I què pensen ells? Doncs pensen que Espanya és una i ho de continuar sent, tot i que uns consideren que l'Espanya una ha de ser totalitària i els altres pensen que no tant, o no gens. Aquesta és la discussió sobre el ser de España, que també remet a la imatge de les dues Espanyes, etc.
Pedro Sánchez arrebossa les seves al·locucions sobre la situació que vivim amb una retòrica nacionalista que vol no ser agressiva però que pel cap baix és embafadora. Les seves apel·lacions constants a la unitat (“Este virus lo paramos todos juntos” és la frase que s'ha convertit en eslògan oficial del gobierno, i sembla treta d'una campanya de Ciutadans) van acompanyades sempre de la idea força que el virus no entén de territoris ni fronteres: contradictori, quan Espanya tanca les seves, però uns territoris queden tancats -com les Balears, però no sense que Francina Armengol ho hagi hagut de demanar amb insistència durant dies- i d'altres no es tanquen a pesar de ser focus infecciosos, com Madrid i Catalunya. I més que més, quan els estats membres de la UE recuperen les fronteres que els separen, en un trencament de l'espai Schengen que comporta un retrocés conceptual que després caldrà lluitar per recuperar. A Pedro Sánchez també se li pot retreure que, de la mateixa manera que el virus no sap de fronteres ni banderes, tampoc no l'impressionen els uniformes ni les armes. Les compareixences de Sánchez i dels seus ministres, embrutides per la presència de militars malcarats al darrere, són una manera del tot inadequada de recordar-nos que tenim restringides les nostres llibertats, començant per la de moviment. Se suposa que la immensa majoria les restringim voluntàriament per un bé major, no perquè ens apuntin amb una arma.
No cal dir que tancament de fronteres i desplegament de l'exèrcit són música celestial a les oïdes de l'extrema dreta, i per aquí van anar les intervencions de Pablo Casado (pel PP) i de Iván Espinosa de los Monteros (per Vox). Casado va competir amb Pedro Sánchez a veure qui és més nacionalista (aquí, el PP sempre té les de guanyar) i va voler fer veure que ell té alguna cosa a veure amb la presa de decisions (també ho fa quan hi ha inundacions o incendis). Epinosa de los Monteros va dir que els ciutadans “formem part d'una cosa més gran i més valuosa que cadascun de nosaltres”. La cosa gran i valuosa és Espanya, i aquesta és una idea típicament feixista. Pablo Echenique, per Unides Podem, va recordar que la pàtria són les persones: s'agraeix, però tampoc sortia del debat sobre el ser de España. I així anaven passant l'estona, mentre la corba de la malaltia seguia la línia ascendent.
