El segon ofici més antic del món
Quan els romans, o els cartaginesos, van fundar Barcelona es van reunir a la plaça Sant Jaume per debatre una qüestió cabdal: "I què en farem, de les putes?" I dos mil anys després encara no hi ha resposta.
Els lectors més joves ignoren que durant la Transició es va posar de moda un format televisiu inèdit en la dictadura: els debats. Les temàtiques habituals eren el que es podria anomenar els Cinc Genets de la Polèmica: el divorci, els toros, l'avortament, les drogues i la prostitució. Els temps canvien i avui, qui ho havia de dir, la majoria d'aquelles qüestions estan resoltes. El divorci s'ha legalitzat (fins al 21-N, quan el PP segurament tornarà a prohibir-lo), els toros s'han prohibit (també fins al 21-N), l'avortament s'ha legalitzat i les drogues s'han prohibit i s'han legalitzat. (Vull dir que, en un procés d'una coherència total, la marihuana està en tràmit de legalitzar-se, i el tabac, de prohibir-se.) Només queda la prostitució. Què en farem, de les putes? És possible que en tot el món no existeixi cap ciutat que hagi donat tantes voltes al tema com Barcelona.
El penúltim a ficar-hi cullerada ha estat el senyor Trias, que segons diuen alguns rumors exerceix d'alcalde. En unes abrandades declaracions va afirmar que ell "mai, mai de la vida legalitzaria la prostitució". El senyor Trias és un personatge amable, fins i tot entranyable; però que abusa d'un recurs retòric que, per reiteració, cansa. Consisteix a esgrimir un to resistencialista, com si ell fos l'únic que defensés una postura moral contra el món; la roca solitària contra la qual topa un mar embravit, vaja. En realitat la posició del senyor Trias és la més fàcil, absolutament majoritària al consistori, i no tindrà cap problema a sostenir-la. De fet, jo al senyor Trias li demanaria que no afluixés, que no legalitzi la prostitució, i de passada prohibeixi les conferències, els guions, l'articulisme i la literatura, d'aquesta manera qui signa això s'estalviaria la mar d'impostos.
Segons un article del diari ARA un de cada quatre espanyols ha contractat alguna vegada els serveis d'una prostituta. (I això sense incloure els que a l'enquesta van contestar: "Jo de putes no hi he anat mai, i a més no penso tornar-hi".) Algú s'ha parat a calcular el volum econòmic que això significa? No cal ser economista per afirmar-ho: si aquestes dones legalitzessin la seva activitat sortiríem de la crisi molt abans. I això sense tenir en compte els infinits beneficis socials que implicaria protegir aquest col·lectiu amb l'empara de la llei i la seguretat social. És més, les màfies desapareixerien immediatament, perquè un mafiós legal ja no és un mafiós, és un empresari a qui no protegeixen els gàngsters sinó la policia.
Astoren les limitacions i distorsions amb què es jutja un fenomen tan bast i polièdric. Si hi ha un tema en què som hipòcrites, admetem-ho, és aquest. Quan un polític diu que s'ha de perseguir la prostitució el que s'acaba fent és perseguir les pobres putes pobres. Vostè ha vist mai una batuda en un local de putes de luxe? Jo suggeriria als periodistes d'investigació que busquessin pisos on s'exerceix; a Barcelona proliferen tant que de ben segur que en trobaríem a cent, cinquanta o fins i tot vint-i-cinc metres del domicili de l'alcalde. Au, va, siguem sincers: el que ens molesta no és la prostitució, sinó la seva visibilitat.
D'altra banda no totes les prostitucions ens mereixen el mateix judici. Tothom condemna el turisme sexual en llocs com Cuba o Tailàndia. Però jo no he sentit gaires crítiques als paradisos prostibularis per a dones. Si vostè va al Senegal veurà uns xicots fenomenals amb turistes nòrdiques, catalanes incloses, unes cacatues florides que aquí no lligarien ni amb Torrente. Però saben què? Semblen tan feliços, elles amb ells i ells amb elles, que al final dius: i tu qui ets per jutjar-los? I és que el problema, crec jo, és considerar que el problema és la prostitució. Anem a pams. En un sentit estricte per prostitució s'entén l'intercanvi de serveis sexuals per diners. Si admetem aquesta definició la prostitució no és l'ofici més antic del món, és el segon: el primer seria el del senyor que va contractar per primera vegada els serveis d'una prostituta. Així doncs, en lloc de pensar com podem acabar amb la prostitució, per què no dediquem tots aquestes nobles esforços reflexius a pensar com podríem acabar amb els diners?
[D'acord, no és un article d'un contingut sociològic gaire elaborat. Però es fa difícil parlar d'altres coses quan penses en les grans putades que ens esperen a partir de diumenge.]
