L’OBSERVADORA

Abans de la sentència

Qui pensi al PSOE que no fer res és una opció estarà alimentant la majoria sobiranista

A l’espera de la sentència del Procés i abans no torni a pujar la temperatura emocional a Catalunya, hauríem d’aprofitar per fer-nos algunes preguntes i afrontar l’anàlisi que el sobiranisme es deu col·lectivament fent un esforç de racionalitat sense refugiar-se en els greuges, per més injustos que puguin semblar o per més indignants i cruels que siguin.

La presó preventiva, que arriba a 622 dies en el cas de Cuixart i Sànchez, i la instrucció i el judici han deixat a la intempèrie fins on estava disposat a violentar l’Estat les garanties judicials i democràtiques. Però precisament els presos han demostrat reiteradament que no són ni volen ser condicionants per prendre les decisions polítiques necessàries per mantenir l’estratègia sobiranista sense fer més passes en fals. Tampoc no van ser “condicionants” Jordi Cuixart ni Jordi Sànchez quan des de la presó van observar les decisions que van portar als fets de finals d’octubre del 2017.

De fet, l’aposta per l’abstenció en la investidura de Sánchez dels presos polítics de JxCat té una lectura de realisme. Saben quin govern de l’Estat pot ser menys lesiu per a la gestió d’una sentència que si bé està teòricament oberta, segueix una instrucció i un judici en què l’esperit de la revenja ha semblat substituir l’esperit de les lleis.

A l’espera d’una decisió judicial que pot caure a Catalunya com una bomba i que, ho vulguin o no els membres del tribunal, té un potencial de destrucció política i d’amargor social encara enorme, els resultats electorals han deixat en evidència la consolidació en l’opinió pública de dos blocs més o menys estables a favor i en contra de la independència de Catalunya.

Un cop i un altre es consoliden dos blocs a l’espera d’esdeveniments que no és clar que es produeixin. Qui pensi que algun dia a Catalunya es tornarà a la normalitat entesa com l’ statu quo anterior a la sentència del TC sobre l’Estatut, només pot ser considerat un ingenu. Aquella “normalitat” està morta i enterrada pels moviments de l’opinió pública i l’ocupació del sobiranisme de la centralitat.

La pregunta és: i ara què? ¿Anem cap al que alguns han anomenat una cronificació de la situació i d’altres un bloqueig estable, i assistirem a la putrefacció del conflicte? ¿O anem a un llarg i costós decantament que pot tenir conseqüències nefastes sobre la vitalitat, l’economia i el pols del país?

En contra del que alguns observadors de l’Estat poden preveure, la manca de diàleg polític i la repressió juguen a favor del projecte sobiranista. Impulsat per la sentència contra l’Estatut i els governs del PP, la manca de resposta respectuosa del PSOE als dos milions de sobiranistes afavoriria el decantament de la majoria. La qüestió és en quant de temps i amb quin cost per al progrés del país en un ambient de derrota i repressió.

En el llibre d’Ernesto Ekaizer La novel·la de la rebel·lió, presentat aquesta setmana en una conversa amb Xavier Melero, Ekaizer va recordar el professor Nicolás García Rivas i la necessitat del que en dret se’n diu “interpretar les normes d’acord amb el context i la realitat social del temps en què han de ser aplicades”. Val per a la sentència i val també per a l’acció política. Qui pensi al PSOE que no fer res és una opció estarà alimentant la majoria sobiranista. Ho saben amb incomoditat alguns cercles socialistes que es pregunten què farà Pedro Sánchez i observen amb inquietud com s’ha descomptat el problema un cop s’ha jutjat els líders. Els mateixos que parlaven del suflé no són capaços de llegir la consistència dels resultats electorals a Catalunya, que no resolen, no “solucionen”, sinó que expressen l’existència inamovible d’una determinació molt nombrosa de deixar de pertànyer i participar en la reforma d’un Estat que mostra reiteradament que no vol ser reformat.

La incomoditat davant de la manca de qualsevol resposta de l’Estat a favor del diàleg inquieta altres sectors de l’unionisme, fins i tot els més durs, que es pregunten com l’empresariat madrileny que els ajuda, passades les eleccions, pot tancar els ulls a l’existència de dos milions de persones que voten sobiranista i que han demostrat que no desapareixeran.

De l’anàlisi de l’octubre del 2017 amb l’èxit facilitat per la repressió de Rajoy de l’1-O i el desistiment del 27 és imprescindible que els homes i les dones disposades a liderar el país en facin una lectura crua. El risc de decadència, de provincianisme, de resistència tipus poblet de gals no depèn només de l’Estat sinó de com es responguin els embats amb més estratègia que desesperació. I de com es gestioni el país pensant a una dècada i no a deu minuts vista.

Més continguts de