ABANSD’ARA

El sentit de l’Onze de Setembre

De Josep M. Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1925-2012) a l’Avui (20-VIII-1978). L’autor va signar l’article com afiliat a CDC. La manifestació de l’Onze de Setembre de l’any anterior, el 1977, ha quedat fixada en la memòria col·lectiva com la més massiva del segle XX. Tingué efectes immediats: restauració de la Generalitat; retorn de Tarradellas. Cartell del 1977.

Cal que els catalans ens anem acostumant a interpretar la nostra història moderna com la d’un poble que lluita per recuperar la pròpia identitat, i per tant, el propi autogovern. Si no és així, la nostra història quedaria reduïda a una rastellera de noms, de dates i de xifres que no ens explicaria ni el poble que hi ha al seu darrera ni el perquè unes minories capdavanteres han lluitat contínuament perquè aquest poble recuperés el propi govern. Així cal entendre la commemoració de la data històrica de l’Onze de Setembre del 1714. No commemorem cap derrota: commemorem, això sí, l’inici de la lluita per a recuperar la nostra llibertat i el nostre govern, començada el mateix dia en què ens eren arrabassats per la força. Perquè cal remarcar un fet molt important: els catalans no hem renunciat mai a la nostra decisió de governar-nos nosaltres mateixos, tot i els avatars de la nostra història. Ens han arrabassat les institucions, ens han prohibit el nom, la bandera, l’himne, la llengua, però els catalans mai no hem renunciat a la nostra voluntat de tornar-nos a governar nosaltres mateixos. Amb una expressió ben precisa, ho ha definit el president Tarradellas: “Ens hem governat, ens volem governar i ens tornarem a governar”. I també el president Companys ho havia predit quan anuncià, amb paraules que han estat profètiques: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”. No podem oblidar, ni ara ni mai, que l’Onze de Setembre té una triple significació: el record d’unes institucions de govern que ens foren arrabassades per la força i a les quals mai no hem renunciat: les Corts Catalanes, la Generalitat i l’Audiència, el nostre Tribunal Suprem; el record de la lluita que durant aquests segles ha mantingut Catalunya per a recuperar el propi govern, i molt especialment, el record dels qui han mort per defensar-la. Són tres motius més que suficients per a commemorar la nostra diada nacional.

No hi ha cap esperit ni de revenja ni de nostàlgia estèril. Hi ha, això sí, la voluntat de manifestar sempre, i d’una manera especial en aquesta diada, la nostra voluntat de construir Catalunya. Una Catalunya que, com volia el president Macià, fos “políticament lliure, econòmicament pròspera i socialment justa”. I aquesta Catalunya, que ha de ser la pàtria de tots els catalans, l’hem de guanyar pam a pam. En aquesta tasca de recuperar, de refer Catalunya hi tenim cabuda tots, sense exclusions. I és per aquest motiu que la diada nacional ha de ser de tots els catalans. Tots l’hem de celebrar i ningú no pot apropiar-se-la. És la Diada Nacional. Caldria que, ja des d’avui, ens preparéssim a celebrar-la. [...] Caldria que enguany la celebració fos viscuda a cada poble, a cada vila, a cada ciutat de Catalunya, amb un acte popular on s’expliqués el sentit de la diada. [...].

Més continguts de