Poder, en sentit literal

EN SOLITARI. Com qualsevol territori sense tradició política ferma, Catalunya presenta una obsessió malaltissa per carregar-se de raons, per proclamar als quatre vents la legitimitat de les seves aspiracions. Ho fa en solitari, perquè a diferència dels palestins, els jueus o els irlandesos, no té lobis propis o pròxims en els centres de poder. Ans al contrari, tota sola ha de fer front a les insídies i els cops baixos de l'Estat que, teòricament, l'hauria d'emparar i protegir. La batalla de la raó, de l'opinió pública, ens té a tots obsedits, la qual cosa és prou inútil, perquè (per desgràcia) és una batalla perduda i (per sort) no és aquesta la batalla principal. Catalunya no necessita que li donin la raó per obtenir el que ambiciona; necessita eines i poder. En sentit literal: Poder decidir lliurement sobre el seu futur polític, i poder exercir la sobirania que decideixi atorgar-se. Ens agradi o no, les raons arriben després, legitimades pels fets consumats.

MECANISMES. Quan dic poder no em refereixo a coerció, ús de la força o violències de qualsevol signe. El Poder també és posar en valor els actius i les capacitats pròpies en comparació amb les dels altres. Això inclou les raons, els drets, la legitimitat democràtica; però rarament aquests valors són decisius, almenys no tant com una economia sanejada, una posició geoestratègica llaminera o l'abundor de recursos naturals. L'important no és tenir dret, sinó disposar de la força (entesa com a capacitat) per exercir aquest dret i per resistir les pressions en sentit contrari. Si el país vol anar endavant en la direcció que desitja una majoria cada cop més clara (53% contra 32% segons la recent enquesta d' El Periódico ), ha de pensar de quins mecanismes disposa per conquerir determinades posicions i mantenir-les amb garanties. El concert econòmic, la sobirania, la confederació, un estat lliure associat no són coses que es facin realitat d'un dia per l'altre, amb una simple votació al Parlament de Catalunya, encara que sigui una votació unànime. I, per descomptat, tenir raó, tota la raó del món, no serveix de res.

CONVICCIÓ. Vull dir que la raó no serveix de portes enfora, esclar. Cap organisme internacional no intervé en favor d'una causa perduda, per justa que sigui (si no, que ho preguntin als kurds o als armenis). En canvi, la legitimitat és necessària Catalunya endins; entre nosaltres sí que necessitem raons, diàleg, consensos, una majoria sòlida que consolidi i legitimi un objectiu, sigui quin sigui. Si no, qualsevol projecte que construïm tindrà els peus de fang. Però els dirigents no poden esperar de braços plegats que arribi la consigna popular. La gent referenda o rebutja, però no pot suggerir, de forma espontània i coral, una recepta concreta. Els polítics han de liderar, obrir camí, i demostrar que el que es vol, a més de ser just i raonable, es pot aconseguir realment. A les sovintejades enquestes sobre sobiranisme, una part molt important dels vots negatius no es basen en la ideologia, sinó en la convicció que la independència no és possible... El poder , un cop més.