Els separatistes (1943)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAvui, alguns, més que separatistes, prefereixen anomenar-se “independentistes”. Sembla, de vegades, que, com més extremistes siguem en la qüestió nacional, més deturpacions ens puguem permetre amb el propi idioma. Però, en fi, passem el mot. Els separatistes són els que tenen una doctrina més neta, més clara, més romàntica. De vegades, en llegir els seus pamflets, davant de la seva empenta i decisió, pensem que és llàstima que, més que fer literatura, no organitzin algun “comando” destinat a alliberar Catalunya. Parlant, però, seriosament, és evident que la seva posició pot resultar la que desvetllés més i millor la simpatia internacional envers el nostre plet. Les altres posicions -federalisme, regionalisme, governaments autònoms...- no resulten pròpiament qüestions internacionals. Però és paradoxal el que s’esdevé. Els més fervents separatistes ens ho resulten els vells catalans d’Amèrica; els que, radicats a temps ha en aquestes repúbliques, no pensen tornar mai a Catalunya: és a dir, aquells que no haurien de passar cap perill de lluita armada per a defensar la llibertat de la pàtria i que no patirien personalment pels trontolls econòmics que, amb l’escissió, pogués passar Catalunya. I aquests catalans d’Amèrica se sobten avui, i fins s’esqueixen les vestidures, en veure que la majoria de les personalitats més destacades que han hagut de fugir de Catalunya, a causa de la Guerra Civil Espanyola, no fan declaracions de separatisme: que no en siguin massa decididament la majoria dels emigrats polítics. Potser això els hauria de fer pensar si Catalunya és o no és separatista. En realitat, Catalunya només és separatista quan se sent vexada i ofesa. Modernament, ha tingut dues oportunitats per a mostrar-s’hi: la proclamació de la República i la Guerra Civil Espanyola. En ambdues ocasions, equivocant-se o no, Catalunya ha preferit seguir la sort d’Espanya. Els separatistes ho són habitualment pensant només que en la Catalunya estricta. I precisament és per no separar-se de les altres terres catalanes, incorporades a l’estat espanyol, que molts, a Catalunya, no són separatistes. Però hi ha també els separatistes que pensen en una confederació de països de llengua catalana. És, sens dubte, un dels somnis més bells i ambiciosos que poden tenir els catalans. I per què hauríem d’estar-nos de somniar? A la fi, la vida dels pobles deu ser teixida com la dels homes, segons Shakespeare, amb l’estafa dels seus propis somnis. I hom no deixa de pressentir que, a la curta o a la llarga, tots els països de llengua catalana se sentiran atrets, arrossegats per Catalunya. No és endebades que tenen una mateixa llengua i un mateix esperit. [...]