Qui serà el següent?

És notable la perplexitat ciutadana pel fet que probablement caldrà un segon rescat a Grècia i, més en general, per la persistència de la crisi del deute sobirà a la Unió Europea. ¿No n'hi ha hagut prou amb els rescats multimilionaris ja realitzats? Per què els doctors econòmics de la UE no aconsegueixen aturar l'hemorràgia econòmica de la zona euro?

Per entendre-ho cal contemplar simultàniament les dues lògiques que mouen els esdeveniments: la de les decisions polítiques i la de les decisions dels mercats. Cal adoptar una posició similar a la de l'observador d'una obra d'art, que d'un sol cop d'ull percep els diferents plans pintats per l'artista.

El factor polític clau que ha desfermat els esdeveniments d'aquests dies va ser la decisió de crear un Mecanisme Europeu d'Estabilitat, presa el 16 de desembre del 2010 pel Consell Europeu. L'ESM (en les seves sigles angleses) es va concebre com a mecanisme permanent per a la prevenció de crisis. Està previst que a mitjans del 2013 substitueixi l'extingit Mecanisme Europeu d'Estabilització Financera. Gràcies al seu capital nominal garantit per un import de 620.000 milions d'euros, més 80.000 milions d'euros d'aportació en efectiu dels estats membres, l'ESM podrà concedir en el futur fins a 500.000 milions d'euros en crèdits sense posar en perill la seva classificació AAA del deute durant el refinançament. L'única finalitat de la concessió dels crèdits ha de ser "salvaguardar l'estabilitat de l'eurozona en el seu conjunt".

De manera immediata, l'eurozona està sumida, precisament per culpa de l'ESM, en una situació d'insolvència. Per què?

Des del punt de vista dels mercats, la lògica interna de l'ESM ve determinada per dues de les seves característiques: d'una banda, la prioritat (o, cosa que és el mateix, la precedència) dels seus crèdits sobre els del mercat i, d'una altra, que a partir del 2013 per a la concessió de rescats crediticis de l'ESM s'estableix com a condició que hi participin creditors del sector privat.

A partir d'aquestes dues característiques, els mercats conclouen que ha augmentat molt la probabilitat que es produeixin reestructuracions de deute després del 2013. A partir d'aquí, dedueixen que aquesta és l'aposta de la política: ajornar les reestructuracions necessàries per després del 2013, una vegada s'hagin estabilitzat els mercats financers i s'hagi apaivagat l'opinió pública.

Però els mercats tendeixen a anticipar el futur i a viure'l per endavant. I això és exactament el que ja està succeint: com a reacció immediata a les decisions sobre l'ESM es va tornar a rebaixar la qualificació de Grècia, alhora que els atacs especulatius dels tipus d'interès obligaven Portugal a refugiar-se sota l'antic paraigua del rescat.

La pregunta surt sola: i per què s'haurien d'aturar els mercats a Portugal? L'antic paraigua de rescat -de moment, l'únic que és operatiu- és, des del punt de vista dels creditors, bastant més acollidor que el nou ESM. No comporta ni la postergació de les seves demandes ni la condició prèvia d'una participació de creditors procedents del sector privat. Hi ha, per tant, un autèntic al·licient per a tots els creditors del sector privat per integrar-se, fins a abans de mitjans del 2013, sota l'antic paraigua de rescat.

I per això regna a l'eurozona un cert ambient de saldo i, per la mateixa raó, Portugal només és una fitxa més de dòmino a la qual d'altres poden seguir.

Però amb els actuals paraigües de rescat no n'hi ha prou per cobrir-ho tot. Ni en l'aspecte financer ni en el polític poden fer front a les exigències que superen amb escreix Grècia, Irlanda i Portugal. I políticament no poden fer-ho perquè cada nou finançament a crèdit a l'empara de l'antic paraigua de rescat incrementa el risc d'una participació del contribuent en les futures reconversions de deute.

Aquest risc impedeix a la política emprendre reconversions necessàries, tant com la por a noves crisis bancàries condicionades per una reestructuració de deute: si es decidís avui una retallada del deute per a Grècia, els països donants es veurien afectats en la quantitat de les seves quotes i subscripcions de garantia percentuals enfront de Grècia. Llavors es produirien per primera vegada càrregues pressupostàries realment notòries en les despeses per als garants. La crisi europea del deute costaria al contribuent un autèntic sacrifici.

Per això els governs temen aquestes reconversions de deute. Cada nou euro sota l'antic paraigua de rescat no fa sinó aguditzar la disjuntiva.

Els mercats valoren el futur en el present i l'avancen. Justament a aquesta lògica és a la que hauria d'atenir-se l'estratègia d'una transició segura del vell euro al nou. Un camí ràpid per a això seria posar en vigor ara mateix l'ESM. D'aquesta manera, la preferència de tots els altres crèdits de rescat tindria, en relació amb els crèdits dels creditors del sector privat, la mateixa validesa que la garantia dels creditors del sector privat com a condició prèvia per a actuacions de rescat ulteriors.

En qualsevol cas, l'antic euro no ens va a concedir temps fins a mitjans del 2013. Però el que vulgui el nou euro haurà d'implantar-lo. Ara.