La sèrie de l’atac de tos de dos minuts i quaranta-vuit segons
Un dels clixés de l’era audiovisual consisteix en lloar una sèrie dient que és “una pel·lícula llarga”. La major part de les vegades es tracta d’una lloança acomplexada, fruit de moltes dècades en què el cinema gaudia de prestigi, al costat d’una televisió considerada com mer consum.
I, per bé que és veritat que en els darrers lustres han aparegut sèries d’una qualitat encomiable o directament excel·lent, les comparatives amb el cinema solen ser inexactes o desenfocades. Sobretot perquè al cinema la figura central és la del director (demiürg amb poder quasi absolut i que domina des dels actors al vestuari), mentre que a la televisió de l’era Netflix el guionista i el productor són els reis. Només cal veure com un episodi de Breaking bad o d’ Els Soprano (per citar dos títols sublims) és coherent amb qualsevol altre de la sèrie, encara que estiguin filmats, i firmats, per directors diferents.
Les excepcions existeixen -Lynch, per exemple-, però són escasses. Per això cal celebrar que Nicolas Winding Refn s’hagi animat a fer una sèrie. Too old to die young és deliciosament antitelevisiva. Ara que estan de moda les sèries amb microcapítols d’un quart d’hora o menys, el danès es despenja amb una proposta d’episodis que arriben a superar l’hora i mitja. La història és primíssima: més aviat cal parlar d’un immens diorama de la zona fronterera entre Califòrnia i Mèxic, amb la violència extrema com a moneda de canvi i l’opressió de les dones com a terrible constant. No estem lluny del muntatge que Rigola va fer de la també excessiva novel·la 2666, de Roberto Bolaño.
La sèrie pot ser desesperantment lenta. Durant un dels capítols vaig tornar enrere per cronometrar l’atac de tos d’un personatge: dos minuts i quaranta-vuit segons. Però és que en cinema, al contrari del que passa a la televisió (amb la urgència que marca el programa següent de la graella i ara amb la impaciència del bulímic públic mil·lennial), la morositat del temps és una virtut. El cinema són imatges en el temps, que deia Andrei Tarkovski.
Aquesta és una pel·lícula llarga -segons pròpia confessió de l’autor- que permet extasiar-se davant de cada pla. Clarament més propera a la pintura, i especialment al còmic, que no pas al teatre filmat que encara avui amara molta de la producció televisiva. Si l’espectador és capaç de posar en pausa la seva fam d’esdeveniments, participarà d’una immersió profunda en l’horror i els dimonis interiors d’una colla de personatges impossibles però, alhora, propers. I podrà tastar una mel escassa: la de l’autèntica llibertat creativa d’un autor.
