CRÍTICA TV

Una sèrie a la deriva

MÒNICA PLANAS
MÒNICA PLANAS Periodista

La sèrie Forever d’Amazon és ideal per a aquells que se senten còmodes en les sèries que provoquen una certa fragilitat d’esperit, les que estan més dirigides a modificar l’estat d’ànim, a generar certs dubtes existencials en comptes de posar el focus en la comèdia més directa.

Els protagonistes de Forever són un matrimoni que voreja la cinquantena, molt agradable i ben avingut, l’Oscar (Fred Armisen) i la June Hoffman (Maya Rudolph). S’estimen. I és precisament aquest amor veritable el que fa que, arribat un cert moment, ella no sàpiga com dir-li que la relació l’avorreix. Tenen un vincle molt profund, però ella sent que han entrat en una monotonia en què la vida de parella se li farà molt llarga. L’arrencada de la sèrie és magistral, perquè per explicar una idea que pot ser complexa no necessiten paraules. Els cinc primers minuts són una concatenació d’escenes matrimonials repetides al llarg del temps que transmeten aquesta sensació. Per un seguit de circumstàncies inesperades, els protagonistes passaran a un nou pla existencial: la plàcida eternitat.

I a partir d’aquí penetrem en una sèrie molt estranya. Forever té un defecte que de seguida es transforma en una virtut narrativa: divaga cap a no saps què, igual que els mateixos personatges. Forever parla de la recerca de la felicitat, de la impossibilitat de perpetuar aquest sentiment, dels cops vitals que et fan valorar el que no valoraves, i, a la vegada, de l’angoixa vital que pot suposar la felicitat eterna. Forever ens transporta a una dimensió on tot pot ser aparentment plàcid i perfecte per sempre. Ens mostra com hi ha persones que se senten absolutament reconfortades en aquesta impertorbabilitat eterna. I, en canvi, n’hi ha d’altres a qui la manca de canvis, la quotidianitat perfecta, l’estabilitat permanent, els condueix a una angoixa vital insuportable.

Aquesta dualitat porta a dos plantejaments existencials molt diferents: els que amb poca cosa en tenen prou per anar tirant, i els que se senten amb l’impuls de viure la vida com una recerca constant d’alguna cosa millor. I és en aquest sentit que la sèrie divaga cap enlloc i cap a tot arreu. Perquè a cada capítol t’ofereix elements de reflexió sobre com hem d’afrontar la vida i aprofitar cada instant. I en quines decisions som els nostres propis amos i en quines circumstàncies som només víctimes del destí. En alguns capítols, la sensació d’estancament temporal t’envaeix com a espectador, igual que als mateixos protagonistes. Els espais es converteixen en un personatge més i la música és determinant. A mesura que avança, Forever es torna més delirant, més estranya. I quan arribes al final tens una doble sensació: la d’una certa agonia innecessària de la ficció que et fa venir ganes d’acabar-la i, alhora, un últim pla de només dos segons de durada que et fa pensar que si hi ha una segona temporada, potser hi trauràs el nas.

Més continguts de